ELS MEUS VIATGES

ANADA A CARDONA

2012-01-06T03:55:00.001-08:00

Divendres 26/11/2011 mati Visita a les mines de sal

És una visita ideal per gaudir i admirar un paisatge subterrani desconegut fins el moment.
Durant la visita, un vehicle especial ens condueix fins a la Vall Salina, descendint un desnivell de 86 metres. Allà podrem admirar un increïble aflorament salí: la Muntanya de Sal.
A continuació, equipats amb un casc miner, entrem a l'interior de la Muntanya per recórrer uns 500 m de galeries, on podem gaudir de les espectaculars estalactites i estalagmites, així com de les diferents vetes de sals: sòdiques, potàssiques i magnèsiques.

Fotos ilustrades de les mines de sal

Deixant el cotxe en el aparcament per visitar les mines de sal

Monument de un mine en memòria de les activitats de les mines de sal

Caminant per la passarel·la per agafar el vehicle especial per visitar la Muntanya de sal

La Salvadora mirant si veia el punt de partida, per fer la visita a les mines

Pujant en el vehicle especial per fer la visita a les mines de sal

Fotografia fent el recorregut, de una de les parets cobertes de sal, que jan en el seu
transcurs del viatge

Ja em baixat i seguin a la guia, per fer la visita corresponent

Ja a dintre, un la guia ens fa posar el casc de miner, obligatori per fer el recorregut per les mines

A dintre de le mine, per recórrer uns 500 metres de galeries,pogent gaudir de les meravelles de la natura

Aquí la Salva amb
dugues parelles fent amistat, dons eren de Vilassar de Mar, quina coincidència mes agradable

Escoltant les explicacions de la guia, de les diferents formes de les vetàs de sal

Contemplant la grandesa de la caverna, a uns 86 metres de desnivell impressionant

Aquí podem gaudir de les espectaculars estalactites i estalagmites, així com de les diferents vetes de sals: sòdiques, potàssiques i magnèsiques, que jan en la mina

En aquesta foto es pot aprecia una de les escales que feien servir els miners, coberta de sal petrificada

Boca de sortida i fi de la visita a les mines de la vall salina, tornant al vehicle quens portara al recinte per veure alguna de les maquines que tenien els miners

El torn que usaven els mecànics de les mines per fer alguna reparació a la maquinaria de la mina

Reductor pesat per posar en funcionament una de les torretes per transportar la sal

Una de les torretes que queda del pou Maria Teresa, per treure la sal de les mines

Historia de les mines de sal
Encara que Cardona existia ja molt abans, com en testimonien les restes iberes que s'ha trobat, sempre vinculades a la riquesa de la Vall Salina, Cardona té una data de naixement documentada: el 23 d'abril de l'any 986, dia en què el Comte Borrell II atorgà la Segona Carta de Poblament, que actualment es conserva a l'arxiu històric de la vila. Cardona, comença veritablement en l'etapa medieval, a partir del 798 fins el segle XVI, la vila va ser un dels indrets claus en el desenvolupament històric i social de Catalunya. Molts factors com la situació del turó del castell, la muntanya salina i la via estratègica on confluïen nombrosos camins van atorgar a la vila aquesta cabdal importància a la història de Catalunya.

Abans de la invenció de la motor de combustió interna, l'extracció de sal era una de les operacions mineres més cares i perilloses de la mineria. Mentre que ara la sal és abundant, abans de la revolució industrial, la sal era molt difícil d'obtenir, i a les mines de sal hi treballaven esclaus o presos. A l'Antiga Roma, la sal a la taula era un signe de riquesa. Els presoners romans eren els encarregats d'extreure la sal i l'esperança de vida entre aquests era més aviat baixa. L'historiador romà Plini el vell afirma a la seva Naturalis Historiæ: "A Roma el sou del soldat es pagava amb sal, i el mot salari deriva d'aquest fet"
Fins a temps relativament recents, tan recents de fet com el segle XX, la mineria de sal va ser efectuada en alguns llocs com a càstig o per presos, per exemple a la Unió Soviètica i a l'Alemanya Nazi.
Avui en dia la majoria de mines de sal estan gestionades per grans empreses multinacionals com Cargill i Compass Minerals.

Divendres 26/11/2011 mixt dia Visita al poble de Cardona

Al sortir de visitar les mines de sal varem fer un recorregut pel poble de Cardona, visitant varis carres típics amb les seves façanes i arcs de pedra vista, després de visita el poble varem entrar en un restaurant al costat de la església que tenia per nom “La volta del Rector”, un cop dinats varem anar al Parador del Castell Cardona un teníem reservat una nit i esmorzar

Fotos ilustrades de Cardona

Vista Panoràmica del poble de Cardona

Fent la visita pel poble gaudint de les edificacions rusticà de temps passats

Contemplant una de les moltes voltes de pedra vista

Fent un recorregut pel poble buscant un Restaurant confortable

Entrada del Restaurant la volta del Rector que barem triar per dinar

Dintre del Restaurant buscant la taula corresponent

Dinant esperant l'hora per anar al Parador

Historia del poble de Cardona
Durant la Guerra del Francès, Cardona va patir la Batalla de Sant Quintí, en la que els cardonins van aconseguir defensar el castell i la vil·la de Cardona contra l'atac francès.
Durant els segles XIX i XX van re-emprendre l'activitat social i econòmica de la vila, amb l'arribada d'indústries, especialment tèxtils, i l'explotació de les mines de potassa des de l'any 1929 fins el 1991.
Actualment, Cardona presumeix de ser un dels indrets més atractius, gràcies als nombrosos visitants que s'hi apropen per visitar els seus indrets únics.

Dia 26 i 27/11/2011 per la tarda vespre i mati Estada al Parador

Desprès de dinar varem puja al Parador,un teníem reservada la habitació ,al entrar en una taula i dues butaques i teníem el obsequi de ven vinguda, que consistia en un cistell de fruits i una botella de cava dintre un cubell amb glaçons.
Després de acomodar-nos varem fer una petita ollada al Castell dons ofereix un ambient de conte de fades i vistes panoràmiques al paisatge.
Pel mati varem esmorzar en el menjador medieval propi d'un rei, degustant especialitats regionals, elaborades amb productes locals frescos.
Tot seguit varem visitar els interiors que segueixen l'estil medieval del Cardona, amb sostres voltats, parets de pedra i uns patis molt bonics

Fotos ilustrades del Parador

Vista Panoràmica del Castell Parador de Cardona

Deixant el cotxe en el aparcament contemplant la grandesa del Castell

Pujant per una rampa buscant l'entrada del Parador

Façana de pedra de la entrada principal del Parador

Una vista de la recepció oberta les 24 hores del dia per atendre als clients

La Salva s'entada en la habitació, llegint les normes del Parador, sobre la taula el cistell de fruits i una botella de cava dintre d'un cubell amb glaçons.

Foto de la nostre habitació un si pot veure el llit

En el fons del menjador estrova la barra lliure amb productes locals frescos.

Vista del menjador medieval propi d'un rei

Descansant i observant el mobiliari de la Sala dels Estresòls

Esmorzant degustant especialitats regionals, elaborades amb productes locals frescos.

Aquest majestuós salo te per nom sala Daurada del Duc

La Salva en el pati del Duc al costat del pou, pel subministre d'aigua pels habitants del Castell

Fotografia de una de les moltes garites de guàrdia, força abundants en aquesta edificació

L'església de Sant Vicenç (1029-40) és una de les grans joies del romànic llombard del nostre país

Fotografiats en el pou del pati del claustre, on per una xemeneia construïda i encara visible en la façana, podien pujar aigua a les seves cambres

La cripta, que consta de tres naus cobertes amb voltes d'aresta, sostingudes per un bosc de columnes monolítiques.

Torre de la Minyona . Es el punt més alt del castell. La seva estructura original corresponia a una torre cilíndrica d'uns 25m d'alçada, la seva mesura actual és molt més baixa, d'uns 15 m d'alçària.

Història del castell de Cardona
El castell de Cardona està considerat com una de les fortaleses medievals més important de Catalunya. Està situat dalt d'un turó que domina la vall salina i la del Cardener.
Va ser construït a l'any 886 per Guifré el Pilós. D'estil romànic i gòtic, inclou l'anomenada Sala Daurada i la Sala dels Entresòls, on l'any 1534 es va resoldre el plet entre el capellà de Sant Miquel i l'abat de Sant Vicenç. Durant el segle XV, els Ducs de Cardona van ser la nissaga més important de la corona catalanoaragonesa tot just darrera de la Casa Reial. Per això se'ls anomenava reis sense corona, disposaven d'extensos dominis territorials al Principat, Aragó i València, i vincles dinàstics amb els casals reials de Castella, Portugal, Sicília i Nàpols. L'any 1714, després d'una intensa batalla que va malmetre en bona part les muralles del castell, va ser un dels darrers reductes a lliurar-se a les tropes borbòniques de Felip V. La seva joia és la torre de la Minyona (del segle XI), de 15 metres d'alçada i més de 10 metres de diàmetre i l'església romànica de Sant Vicenç. Actualment el castell acull el parador de turisme Ducs de Cardona.
El 27 d'octubre de 2010 va esdevenir el primer parador-museu de Catalunya.

Dia 27/11/2011 mati mix dia Visita a Súria

Després de visitar el Parador de Cardona varem sortir direcció a Súria, fent parada i visitant el poble, principalment la par antiga i el passeig al costat del riu Cardoner,com quere dia de mercat setmanal el varem visitar i comprant alguns articles, també barem entrar en una tenda de comestibles i articles de regal, fent amistat amb la propietària dons era mol agradable i simpàtica, inclús li barem fer una foto com a record, acabada la estada barem sortir cap a cassa passant per Òrrius, dinant al Restaurant Can Jordi al costat de la plaça de la Església i cap a Vilassar i fi del viatge

Fotos ilustrades de Súria i Òrrius

Foto panoràmica del poble de Súria

Un dels carres de la part antiga del poble

En aquest carrer a ma esquerre, si pot veure la xarxa metal-ica per protecció de les esllavissades, en els dies de pluja

Monument als mines de les mines de Potassa una mica abandonat

Llac am sortidors d'aigua situat a la vorera del riu Cardoner

Passejant per la vorera del riu Cardoner amb mol caudal d'aigua

Els ànecs i les oques bany-anse en el riu, mol bonic

Contemplant una de les moltes parades del mercat setmanal que ja en Súria

Comprant productes frecs en una botiga del passeig del riu Cardoner

La Salvadora amb la mestressa de la botiga, fent amistat, parlant dels temps de les seves joventuts, era mol agradable i simpàtica

Façana de la Església de Òrrius, situada en la única plaça que ja en el poble

Entrada del Restaurant Can Jordi al costat de la plaça

Dinant i fent comentaris mol positius, de la nostre anada a Cardona

Història de Súria
El nom de Súria podria provenir d'època romana com a Sorisa.
Els orígens del nucli urbà de Súria cal buscar-los al final de l'època medieval, tot i que no va ser fins als segles XVII i XVIII que va experimentar el seu major creixement i Súria es va convertir en una vila fortificada, aprofitant-ne l'emplaçament natural.
El 1932 fou un dels principals centres de l'aixecament de l'alt Llobregat i la vila es mantingué aïllada durant quatre dies, després de la proclamació del comunisme llibertari.

FESTA SORPRESA DELS 50 ANYS DE CASATS

2011-12-17T07:42:00.000-08:00

El dia 12 d'Agost del 2011 vam celebrar les noses d'or o sigui els cinquanta anys de casats, els quatre nets, el nostre gendre i sobre tot els dos fills ens van preparar una festa sorpresa que sempre la recordarem.

Un resum de la festa i els seus preparatius

Algunes setmanes abans del 12 d'Agost la Salvadora i jo convidàvem per telefono als familiars i els amics de Catalunya a un berenar sopa en el Pol Esportiu de can Banús, pel dia 14 d'Agost quera Diumenge dons aniria mes o menys ve a tots per ser festa.

Nosaltres els fills i els nets u vam celebra el mateix dia 12 d'Agost al Restaurant Can Feliu amb un dinar especial pel cas, aquí els fills i els nets ens van obsequiar amb un regal sorpresa amb un escrit que deia, demà a les dues esteu ven mudats que us passarem a busca,
¿Quina será la sorpresa?

Fotos del dina al Restaurant Can Feliu

Brindant esperant quens portin el pastis després de lleixi el escrit de la festa sorpresa que tenim damunt de la taula

En Martí fen la foto als avis en el moment que brindem per la festa sorpresa

Els avis pensatius pensant quina serà la sorpresa ?

Les dues netes la Laura i la Martina tallant el pastis

Fotografiats després del dinar en el jardí del Restaurant

Fotografiats amb els nostres dos fills en Lluís i la Gloria

Els Avis mol contens amb els seus quatre nets

Fotografiats amb la família Juriol Sancliment

Fotografiats amb la família Sancliment Sole

¿Quina serà la sorpresa?

Dia 13 d'Agost, eren les dues i ja esta-vam ben vestits esperant la sorpresa veta qui que compareix el meu net en Martí, i em diu vinga Avi bina amb mi que després ja vindrem a buscar l'Avià, dons jo com un ve el segueixo i emporta fins al Casinet quest un local de vall i de festes i també el local un ens varem casar feia 50 Anys, pro la sorpresa mes bona va ser al trobar, tota la família i els amics, el cop mes fort va ser quant baix beure les dues Conchis les de Pascual i el Antonio de Lorca amb els seus fills, no creia el questa-va veient, un cop superada la emoció als baix abraça mol fort.

Al cap duna estona compareixia la Salvadora acompanyada d'en Pascual i el Antonio, dons en Pascual li feia de Pare, m'entres toca-vant la marxe nupcial simbolitzant el nostre casament, jo no cal dir, les llagrimers amb queien ulls avall, de tanta alegria, després ens varen passar un vídeo de les nostres vides, començant per la nostre infància, la joventut, el casament, el viatge de casats, els fills, els nets,els amics i mols mes records fins el dia de avui.

Un cop acabat el vídeo els meus nets, en Martí i la Laura ens van lleixi uns poemes mol emotius, acompanyats amb la guitarra tocada per el meu fill Lluís i el meu net Genis.

Finalment un gran refresc amb tota classe de entrepans, pastissos i brindant amb cava, no faltant el típic vall per aquestes diades fins avançada la tarda nit.

Moltes gracies a tots per aquesta gran festa, principalment als nostres dos fills, en Lluís i la Gloria pel muntatge del vídeo i el gran refresc

Fotos de la Festa sorpresa al Casinet

En Pascual i el Antonio en el moment de la entrega del ram, per portar la Salvadora al Casinet, sens que ella o sàpigues

Fotografiats ala sortida de casa per agafar el cotxe per anar a la festa

La Salvadora pujant al cotxe, desorientada sens saber un anava, dons en Ramon el meu gendre la va passejar per tot el poble, per portar-la al final al Casinet

Les dues Damas n'honor a la entrada del Casinet esperant la novia i el padrí

Ja sant trobat els quatre apunt d'entrar a la gran festa sorpresa, acompanyats de la marxa nupcial en el moment de l'entrada

Ja dintre en Pascual em presenta la núvia, fent la foto amb una part de la nostre família

La Laura lleixin un poema acompanyada d'en Genis tocant la guitarra

En Martí lleixin un altre poema,en aquest cas acompanyat pel seu pare en Lluís

Els dos Avis tot contents i emocionants escoltant els poemes llegits pels dos nets

Fotografia família Sancliment

Fotografiats amb gran part de la família

Fotografiats amb els nostres amics

Foto amb la família Sanchez Milan

Foto amb la família Juriol

Foto amb la Maria mol amiga nostre

MATANZA DEL CHATO MURCIANO

2011-11-05T05:49:00.000-07:00

Un pequeño resumen de la matanza del Cerdo en Lorca, visto en su momento
La escena transcurre en Tercia (Lorca) Es época de matanzas y le toca el turno a la familia Hilario. Familiares y vecinos hemos madrugado para ayudarles en la tarea; la costumbre es echarse una mano unos a otros. La matanza tiene lugar en el patio de la casa al lado del porche que por cierto muy espacioso y bien preparado.
A las ocho y media de la mañana empieza la faena. «Hay que esperar a que amanezca para que haya buena luz», explica Antonio.
La primera tarea es conducir el cerdo desde el corral al patio
. Es ésta una 'labor de hombres'. Las mujeres mientras tanto preparan la lumbre que servirá para calentar el agua en la que se lavarán las tripas.
Hacen falta por lo menos cuatro o cinco personas para matar al animal y sacarle la sangre en este caso eran cuatro .
¡Y a se meó!», grita Patricio, uno de los ayudantes. Un chorro de sangre como un dedo de gordo sale disparado de la yugular. Los alaridos del cerdo se oyen por todo el campo, pero en apenas un minuto se hace el silencio. «Tanto tiempo criándolo para que se muera en un momento», comentan las mujeres. «Ya ha pasado lo peor, por lo menos, la parte más escandalosa», añaden. Una de ellas la Conchi la mujer del Antonio es la encargada de recoger la sangre que sale del cochino en un barreño. Con el brazo metido hasta el codo y una naturalidad asombrosa, le da vueltas para que no se coagule. De ahí saldrán morcillas.
Para los profanos en la materia, la imagen puede resultar bastante gore, cruel incluso. Para los que están acostumbrados, es un proceso totalmente natural que forma parte de la vida misma. Depende del estómago y el aguante de cada uno. «A todo el mundo le gusta después el jamón», dicen los hermanos Hilario. Pero la fase previa no es apta para todos los públicos.
El 'trabajo sucio' acaba rápido.
Tras la 'cuchillá', hay un respiro. Conchi la mujer de Pascual saca la bota de vino y pestiños para los presentes (ya nos hemos reunido unos cuantos), los cuales hablamos de comida y apetito con total normalidad.
Ahora empieza a oler a piel chamuscada. El siguiente paso es quemar al cerdo con un soplete. «Se raspa la piel y se le echa agua por encima con un trapo y una piedra especial para estos casos se elimina la cerdita que queda», explica José el matarife.
Se pesa en una romana colgada en el caballete de la cubierta del porche dando un total de 196 kg. sin la sangre que ya se saco al momento de matarlo, se saca de la romana y se cuelga en vertical con la ayuda de un ternal que tenían preparado
Y llega el momento de abrirlo en canal para vaciarlo, esto es, descarnarlo. «Ahora se sacan las tripas, los mondongos que dicen los hermanos Hilario (con los que también salen el estómago y el hígado), y los lavan. Las tripas hay que dejarlas en un barreño con vinagre, sal y naranja para que suelten todo. Les quitan la caca y se les da la vuelta para que la parte donde estaba la caca quede hacia fuera», explica Conchi. Esas tripas son las que se llenarán después con los embutidos (chorizos, salchichones, morcillas...). «Las más grandes son para el lomo», aclara. «Hay veces que no llega con las del cerdo y entonces se compra tripa de vaca seca, pero donde mejor se conserva la chacina es en la tripa del propio cerdo», apunta Pascual, su marido.
Mientras las mujeres lavan los mondongos y apartan las grasas para la manteca y el caldillo («que está hecho con las higaderas», indica Conchi»), Jose el matarife descarnando al guarro. «El espinazo se corta con un hacha para separarlo de las costillas, con cuidado de no darle a los lomos. Después se sacan éstos y el solomillo», detalla el matarife . «El secreto es la parte del cerdo que tiene más grasa, mientras que el solomillo es la carne más tierna. El jamón es la parte más magra. La paleta también es magra, pero tiene más grasa que el jamón. Sin embargo, hay a quien le gusta más», asegura Jose.
Mientras dura el jaleo de la matanza afuera de la casa de Pascual ay una barbacoa con mucha brasa donde el Toni y el Luis están asando panceta,lomo, hígado y otras especies del cerdo para el almuerzo de todos los asistentes, no faltando las aceitunas, la cerveza y el vino.
Es hora de empezar a hacer el relleno para los embutidos. «Con una máquina se pica la carne con pimienta, ajo, sal y pimiento rojo, por ejemplo, elaborado por las mujeres entre ellas la Salvadora y la Marta, después se rellenan las tripas haciendo todos los embutidos,como la Longaniza, la butifarra blanca y negra, las morcillas,el chorizo,el sarchichon, el morcón y la sobrasada.
Una vez terminada la matanza se montaron unas mesas para cuarenta y tantos de asistentes y lo bonito era que todos eramos de familia, primos,hermanos,cuñados,padres y como no abuelos.
Y después la gran comilona y juerga asta avanzada la tarde noche dejándonos a todos un buen sabor, especialmente a los de Barcelona que para nosotros era una cosa explicada pero no vista .

Familia Hilario lo pasamos muy bien gracias por la gran velada.
Ramón y los demás de Barcelona

Fotografias ilustradas de la matanza

El cerdo en el corral apunto de llevarlo al patio para sacrificarlo

El Cerdo ya sacrificado saltándole todavía sangre del yugular

Limpiando la sangre con agua a presión saliendo esta por la reja de desagüe que ay en el Patio

La Conchi con el brazo metido dentro del barreño dándole vueltas a la sangre para que no coagule, de ahí saldrán las morcillas

Los hermanos Hilario y Patricio el ayudante, pesando el Cerdo con la romana, dando un total de 196 kilos sin contar la sangre

Jose el matarife quemando el Cerdo con un soplete

El Antonio con la ayuda del matarife, raspando la piel con una piedra especial eliminando la cerdita que queda

Abriendo el Cerdo en canal

Levantar-lo en posición vertical para facilitar el descarnado

Fotografiados con el Cerdo ya abierto en canal

Mirando como limpian las tripas, para después llenarlas para hacer toda clase de embutidos

El matarife y su ayudante preparando las cotillas del Cerdo y otros elementos del mismo

La barbacoa con mucha brasa, asando la panceta,las costillas y el hígado para el almuerzo

Luis y el Toni sacando la carne asada para llevarla en el lugar de la matanza, para almorzar todos juntos

Pues bien aquí estamos todos juntos, degustando las diferentes carnes y que no pare la bota de vino

Todo un grupo descansando y comentando todo el jaleo de la matanza, haciendo tiempo para esperar la hora de la gran comida

Elaborando la comida con las tres cazuelas en pleno rendimiento, para servilas a las mesas ya preparadas

La Mercedes haciendo una demostración de habilidad, con la bota de vino y que se rían los Catalanes

La Salvadora degustando el almuerzo con los demás asistentes

Pasando por la maquina de picar la carne, para hacer los diferentes embutidos

La Salvadora y la Marta haciendo la picada para la elaboración de los embutidos

La Tere y la Conchi preparando las tripas para los diferentes embutidos

La María Dolores explicando al Marti el proceso de las diferentes carnes del Cerdo, diciéndole que del Cerdo se aprovecha todo

Que jamones mas preciosos, apunto de llevarlos al secadero para su conservación

El Relleno de las butifarras blanca y negra

El relleno de las sobrasadas

Las mujeres preparando las mesas para la gran comilona

Los tres primos haciendo el aperitivo y comentando todo el proceso de la matanza y a punto de comer

Bien sentados comentando,comiendo y disfrutando de la gran fiesta con toda la familia, que mas quiere uno

Fotografiados con Luisa la madre del Antonio.que+D.P. y de Pascual, la ultima de los siete Hermanos Hilario que eran

Uno de los muchos arboles que ay en la finca cargado de granadas, que precioso es

La Salvadora y la Bea en la terraza de un bar de Lorca, a punto de ir a casa de la Ines donde comimos i dormimos

El Antonio el marido de la Ines y la Salvadora en la barbacoa de su casa, haciendo una paella de arroz para la comida

ANADA AL PRIORAT

2011-10-20T04:25:00.000-07:00

Feia mol de temps que avia de portar a les dos cosines germanes meves la Adriana i la Carmén Sancliment a Gratallops, Escaladei , Morera de Montsant i Cabacés dons els nostres pares i els nostres avIs ne-ran fills per par del pare, el avi de Gratallops, els pares de La Morera de Montsant i L'Avià de Cabacés. `
Per varies raons anaven passant els mesos i algun any,per fi varem trobar el dia que a tots plegats ens va anà ve i el Dimarts dia 11 de Octubre del 2011agafaban el meu cotxe i amb la meva esposa la Salvadora la meva cunyada la Bea i les dues cosines vam sortir direcció a Gratallops, un ta-niam reserva en el Hostal Elbira de dues Habitacions una de doble i l'altre de tres llits amb dret a cuina.
Tinc de dir que vam esta mol ve dons tot era mol net i ven conservat i el preu força raonable, després de deixa el equipatge varem dona un tom pel poble visitant les bodegas entre moltes LA VINÍCOLA DEL PRIORAT.
Tot seguit varem dinar en el Restaurant LA FONT que per ser tenien parentesc amb el cognom Sancliment, fen comentaris sobre els nostres avantpassats i mirant fotos antigàs que tenien panxades en una paret del menjador principal, un i avien persones amb el cognom Sancliment

Dia 11-10-11 pel mati mix dia

Fotos ilustradas de Gratallops

Vista Panoràmica de Gratallops amb la serralada del Montsant al fons

Agrupats apunt d'emprendre la visita pel poble

Passant per un dels carres empedrats del Gratallops

Un carrer amb arcada de pedra vista, mol comú en els pobles del Priorat

Passant per un túnel típic del poble per passar d'un carrer al altre

Visitant la place que nia davant del Hostal Elvira

Baven aigua d'una de les fonts, per ser mol fresca i bona

Recipients de inoxidable pel vi del Celler Devinssi

Celler amb botes de fusta de roure del mateix celler Devinssi

La Salvadora mirant les botelles de vi

Fotografiats en un carrer de la entrada del poble

Símbol de Gratallops de dos llops gratant un Pi a la entrada del poble

Una de les façanes amb moltes plantes típic de Gratallops

El Bodegó mes gran La Vinícula del Priorat amb mols recipients de acer inoxidable

La Salvadora contemplant les instal·lacions de la Vinicula del Priorat

La Adriana asseguda a punt de fer el tastet amb el porro de vi que te damunt de la bota

Asseguts esperant quest portin el dina en el restaurant La Font

Un petit resum de Gratallops
Gratallops és una vila i municipi de la comarca del Priorat situat al centre de la comarca (a l'anomenat Priorat històric), seguint la direcció de les agulles del rellotge i partint del nord, per la Vilella Alta, Torroja del Priorat, Porrera, Falset, Bellmunt del Priorat (ja al sud), el Molar, el Lloar i la Vilella Baixa.
Contra el que l'etimologia popular ha cregut, la vila de Gratallops no és el lloc on ataqués als llops una estranya picor que els obligués a gratar-se o a gratar alguna cosa, sinó que es tracta d'una altra cosa. Això sí: també relacionada amb els llops.
Així, Gratallops seria "el lloc des d'on se sent udolar els llops", interpretació molt més versemblant i que, a més, concorda amb la gran presència del llop en general a tot Catalunya, i en especial per aquests entorns. Tanmateix, hi ha diverses versions sobre l'etimologia del nom, originades totes elles per l'abundància de llops als voltants (i de fet, el seu escut representa dos llops drets gratant un arbre).

Dia 11-10-11 per la tarda vespre

Després de aver dinat mol ve agafa-vam el cotxe fins a Escaldei per visitar-la dons aquí el pare de la Adriana i la Carme de petit i avia estat empleat amb les tasques del Celler, recordo mol ve quant li baix porta fa uns 43 anys, la cara de satisfet i emocionat que feia, després de fer un tom ens varem arribar fins a la Cartoixa que esta al costat de Escaladei i tot seguit ens varem acostar a la Morera de Montsant, després de visitar-la mol ve agafa vam el cotxa i a sopar i dormir a Gratallops

Fotos il·lustrades de Escaladei, la Cartoixa i la Morera de Montsant

Davant d'un Celler de Escaladei fen comentaris per visitar el poble

Interior de un Celler on si pot veure com fan el transvàs del vi

Un Celler antic catalogat con pesa de museu

Arc entrada principal del pati L'avé Maria

Contemplant varis Arcs que niant dins del pati

Façana de Santa Maria del Segle XVll

Pati construint a la ultima etapa del Renaixement del Segle Xvl

Caminant per anar a veure lo que queda de les Cel-les dels Monjos

La Salvadora dintre del Claustre i al costat seu la porta de una Cel-la

Escriptori de oració dels Monjos

Llit humil on dormien els Monjos

Taula i llar de foc on el Monjo passava gran par del dia

La comuna típica de la època

Pati dels veurà-dors pel bestiar

Fen reformes de conservació i manteniment costejat per la Generalitat

Mirant les maquetes de la sala de projeccions

Vista de una maqueta que ja en la sala

Sala de projeccions visuals de la Cartoixa

Oficina amb les guies per visitar i atendre els torites

Caminant i observant pels carres de La Morera de Montsant

Comprant en una tenda de Montsant aliments per sopar a Gratallops

Vista panoràmica de La Morera de Montsant

Vent assentades descansant a punt de marxar a Gratallops

La Salvadora esperant le resta de la colla per marxar

Ja a Gratallops fent temps per anà a sopar i dormir

Cartoixa d'Escaladei
Passegeu per Escaladei i coneixereu que de Provença vingueren al segle XII els monjos de l’Ordre de la Cartoixa a construir un monestir i fundaren així la primera cartoixa de la Península Ibèrica. Escolliren un paratge singular, protegit per la Serra Major de Montsant, on un pastor hi havia somiat àngels pujant al cel per una escala repenjada a la soca d’un pi, d’aquí el nom Escaladei o “escala de Déu”.
La cartoixa va subsistir fins el 1835, travessant èpoques de gran esplendor. Durant set segles els monjos feren poblar els camps, construir molins, difongueren el conreu de les vinyes. El Prior, d’aquí el nom de la comarca, podia exercir justícia i era el batlle general del pobles de la zona centre de l’actual comarca, que coincideixen aproximadament amb els de la Denominació d’origen vinícola Priorat.
Amb la Desamortització de Mendizábal (1835) els monjos fugiren sobtadament, privats per decret de les seves terres i abandonaren cel•les i claustres, l’església i l’hostatgeria. En només dos anys la majestuosa cartoixa restà convertida en un munt de ruïnes pel saqueig i insendi d’uns pagesos cansats de haver estat sotmesos a vassallatge, de pagar delmes i de submissió.,(El delmes és un impost o cens del deu per cent sobre la collita dels camperols destinat a assegurar el manteniment del clericat i els edificis religiosos)
Avui dia es poden visitar les seves ruïnes fent un recorregut comentat per l’exterior dels 3 claustres, l’església i refectori, així com d’una cela reconstruïda amb tot detall.
La Cartoixa d’Escala Dei és, doncs, una visita obligada per a tots aquells qui vulguin fer un viatge als orígens de la comarca del Priorat.

La Morera de Montsant.
Tot i que de lluny fa referència als originaris de Mauritània i, per extensió, de tot el Magrib, el cert és que el nom de la Morera de Montsant reflecteix el nom d'una planta molt abundosa en aquest lloc: la morera -arbust- que ens dóna les móres, és a dir, l'esbarzer comú. El nom d'aquesta planta sí que té el seu origen en el nord d'Àfrica.
La serra de Montsant és la muntanya que domina el poble. Es tracta d'una muntanya on estan documentats[cal citació] a l'edat mitjana nombrosos eremites (persona dedicada a la religió que viu sola en un lloc erm). Per això se la coneixia com "la muntanya santa".
Així doncs, la Morera de Montsant seria "el lloc abundosament poblat d'esbarzers que donen móres al costat de la muntanya santa".
Es tracta d'un dels termes més accidentats geogràficament de la comarca, atès que inclou bona part del massís del Montsant, pel nord, i pel sud està ple de serres de força elevació. A més, el terme té una forma particular, amb uns apèndixs que allargassen el terme fins bastant més lluny de les conques naturals que el vertebren.

Dia 12-10-11 pel mati

Desprès de dutxar-nus i esmorzar vam anar ala oficina del Hostal Elvira per liquida el conta de les Habitacions, dons la oficina estava en la Bodega LA VINICULA DEL PRIORAT, també varem comprar alguna botella de vi per nosaltres i els fills, ens varem acomiadar de la Elvira i el seu marit, querant els propietaris del Hostal pro el tenien llogat a una empresa de Hotels, un cop fet aquestes diligenciàs agafa-vam el cotxe direcció a Cabacés.
Després de visitar tot el poble varem anar a la Ermita de la Foia que esta a 3Km. de Cabacés amb una carretera força ve, un cop a la Ermita varem poder gaudi de dos ratx d'aigua mol abundants i fresca.
Al arribar al poble varem visitar la cooperativa del oli comprant alguna botella, després sortir direcció a Falset un varem dinar amb un Restaurant per cert uns plats mol originals,després de dinar agafarem el cotxe i cap a casa i bon viatge

Un resum de fotos il·lustrades de
Cabacés

Fen la liquidació de la nostre estada en el Hostal Elvira i comprant varies coses entre elles vi

La Salvadora mirant preus i qualitat de les botelles de vi per comprar-ne alguna per la família i com no per nosaltres

La Elvira i el seu marit picant ametlles per fer panellets

Vista panoràmica de Cabacés

Ja hem arribat a Cabacés tot passejant pel poble i buscant la dreça per anar a la Ermita de la Foia

Per fi, ja la em trobat, dons vinga carretera i manta capa a la Ermita

Fotografiats al davant de la font gaudint del ambient forestal que ja en aquest paratge

Aquí es veuen força ve els dos caudals de la font impressionant

Aquí les quatre dones contemplant la sona de les barbacoes per fer els pícnis, paelles o car a la brasa

Interior de la Ermita de la Foia

Esplanada preciosa amb tota la seva naturalesa per esbarjo i picnis

Vista de la façana principal de la Ermita estil barroc del segle XVll

Apunt de dinar en el restaurant de Falset per després sortir cap a Vilassar i fi de la anada al Priorat

Cabacés
Cabacés és el topònim oficial, però l'Institut d'Estudis Catalans ha defensat sempre la forma Cabassers,[2] nom que va ser oficial fins el 1989. Les raons per al manteniment de la forma Cabacés han de buscar-se en la voluntat del mateix ajuntament de la població, que va preferir la forma gràfica pròpia d'una relativa tradició moderna, malgrat que aquesta fos la vigent durant el govern franquista.
Al segle XIII apareix, per a aquesta població, la denominació aràbiga d'"Abincabacer". La primera part del mot aràbig és clarament àrab, i significa "fill de"; la segona part, segurament és l'arabització d'una paraula llatina (la inexistència en àrab antic de cap arrel d'aquestes característiques aixi ho fa pensar), que ens remetria a l'arrel que en català donaria les paraules "cabassa" i "cabassers", tot i que en forma d'antropònim (nom de persona).
Una cabassa, en català actual, i també en català antic, és un cabàs gros que servia per a contenir blat, ordi o altres cereals, o una estora d'espart rodona que es feia servir per a mesurar olives, o altres funcions semblants. Atesa la producció agrícola de la comarca, tant una com l'altra donarien peu al nom de l'ofici de qui teixia amb espart aquests estris. Era habitual en èpoques antigues que els noms d'ofici donessin els apel·latius amb què es coneixien les persones.
El poble es troba a 357 metres d'alçària. Com altres termes del sector oriental del Priorat, Cabassers es vertebra a l'entorn del riu de Montsant. Tot el que queda al nord-est del riu Montsant constitueix la part més muntanyosa del terme. Es tracta de quatre serralades principals que baixen de la Serra del Montsant i de les tres valls principals que enclouen. Aquesta meitat nord-oriental del terme es troba dins del Parc Natural del Montsant.

Ermita de la Mare de Déu de la Foia
Descripció:
L’ermita de la Foia està situada a 3 km del poble i s’hi pot accedir amb cotxe per una pista o bé seguint l’itinerari 4 del Parc Natural. Deu el nom a la seva ubicació en una fondalada on hi abunda l’aigua que abasteix també la vila. S’hi veneren la Mare de Déu de les Neus, Sant Marc i Santa Bàrbara. S’hi pot accedir a peu i també amb cotxe. Disposa d’una zona de lleure amb fogons, serveis i taules de pedra que eren les antigues moles del molí d’oli de la cooperativa. Les principals festes que s’hi celebren són el 5 d’agost, Mare de Déu de les Neus, i el 25 d’abril, Sant Marc.

CAP DE SETMANE AL HOTEL HIPOCRATES DE SANT FELIU

2011-09-23T11:57:00.000-07:00

HOTEL HIPOCRATES

Situat a Sant Feliu de Guíxols, en ple cor de la Costa Brava es troba l'emblemàtic Hipócrates Curhotel amb més de 30 anys d'experiència, actualment és un dels centres pioners a Espanya dedicats a la salut integral.

Serveis i instal·lacions de l'hotel

Hipócrates Curhotel és abans que res un hotel confortable i de tracte familiar que farà de la vostra estada una experiència grata. L'hotel disposa d'unes instal·lacions completes al servei del client, com són els grans salons de lectura amb magnífiques vistes al mar, piscina exterior, solàrium, terrassa, sala de TV, saló de jocs, bar, bar dietètic, bufet dietètic, restaurant gastronòmic, pàrquing privat, exteriors enjardinats, mirador, business center, piano bar, i salons especialment preparats per a congressos i convencions…

L'hotel disposa d'habitacions dobles i suites, totes exteriors amb vistes al mar o a la muntanya i equipades amb telèfon directe, aire condicionat, TV amb canal satèl·lit digital, minibar, caixa de seguretat, connexió wi-fi…

La nostre estada en el Hotel Hipocrates

Pàrquing Hotel

Vista de la entrada principal

Mostrador Resecció 24 hores

Saló de lectura amb vistes al Mar

Gaudint dels exteriors del Hotel

Ven s'entat esperant la trucada per la habitació

Vista de la habitació

Col·locant la rova en el armari

La Salvadora descansant i pensant si banyar-se o no banyar-se

Descansant , gaudint i mirant com la Salva es banya

Per fi la Salva es banya am mol-te prudència

La Salva prenent el Sol després del bany

Vista duna part del menjador

Paladejant un dels plats de la carta

Fotografiar-ma a jo mateix

Vista d'un penya-segat que ja davant del hotel

Guingueta(CHiringuito en español) que ja al fons del penya-segat

La Salvadora mirant les gavines que volen damunt seu

Entrada principal vista de nit

Salo bar pels concerts de piano en plena actuació

Sala de espera i entrega de albor nos i tovallola pels tractaments mèdics

Piscina climatitzada amb hamacas per descansa

La Salva gaudint de la piscina amb jacutzzi

Lliteres per descansa després d'una seccion de Sauna

Descansant en una de les hamaques de la piscina climatitzada

Sala amb instal·lacions de relax físic

Piscina exterior

Vista de las terrasses de les habitacions

Sala bar pels concerts de piano

Tractament fisioteràpia

Sala billar

Vista de la piscina des la nostre habitació

Tractament corporal

Bar diatètic amb moltes infusions

ANADA A BERLÍN

2011-06-17T15:04:00.000-07:00

Dimecres dia 25 de Maig a les 21:30 h. agafa-vam el avio del aeroport de Barcelona (Terminal 2) a Berlín Schoenefeld arribant a les 0:10 h. Del Dijous 26 de Maig. Al arriba varen tenir una alegria al trobar al nostre net Martí quens esperava varem agafa un taxi fins al apartament que te-niam reservat al barri de NEUKÖLLN de Berlín,com que te niam una mica de gana varem anar tots tres a menjar algú en un Restaurant Turc del barri d'en Martí i ha dormi dons estaven cansats del viatge,i es que davant quatre dies intensos per visitar alguns llocs de Berlín

Dia 25-5-2011

Apunt per agafar el vehicle per anar al aeroport

S'entada en el bar de la Terminal 2 esperant embarcar

Recollint els bitllets per embarcar

Historia de Berlín
Berlín (en alemany Berlin [beɐ̯ˈlin]) és la capital i la ciutat més gran d'Alemanya, amb els seus 3.429.300 habitants (09/2008), anomenats berlinesos. Té una densitat de 3.845 hab/km². És travessada pels rius Spree i Havel, al nord-est d'Alemanya. Està voltada pel land de Brandenburg, tot i que no en forma part, sinó que la mateixa ciutat és un dels estats federats alemanys.
Documentada des del segle XIII, Berlín fou successivament la capital del Regne de Prússia (1701-1918), de l'imperi alemany (1871-1918), de la República de Weimar (1919-1933) i del Tercer Reich (1933-1945).
Després de la Segona Guerra Mundial, la ciutat es dividiria en el Berlín Est, que es convertia en la capital de l'Alemanya de l'Est, i el Berlín Oest, que es convertia en un enclavament Occidental, envoltat pel mur de Berlín durant el període 1961-1989, mentre Bonn es convertia en la capital provisional d'Alemanya. Després de la re-unificació alemanya del 1990, la ciutat recobrava el seu estatus de capital de tota Alemanya i oferia 147 ambaixades estrangeres.
Berlín és un important centre de cultura, política, mitjans de comunicació, i ciència d'Europa. La seva economia es basa principalment en el sector serveis, incloent una gamma diversa d'indústries creatives, corporacions de mitjans de comunicació, serveis mediambientals, llocs de congrés i convenció. La ciutat és un centre continental pel transport aeri i ferroviari,[ i és una de les destinacions turístiques més visitades de la Unió Europea.
La metròpoli és la seu de cèlebres universitats, instituts d'investigació, esdeveniments esportius, orquestres, museus i personalitats. el paisatge urbà i el llegat històric de Berlín n'ha fet una escena popular per a pel·lícules de produccions internacionals. La ciutat és reconeguda per als seus festivals, arquitectura diversa, vida nocturna, arts contemporànies i una alta qualitat de vida. Berlín ha evolucionat de tal manera que atreu a la joventut i els artistes atrets per un estil de vida liberal i zeitgeist.
El setembre de 2009 fou guardonada amb el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia en reconeixement del 20è Aniversari de la Caiguda del Mur i per la seva capacitat de construir, tancar cicatrius de la seva divisió i com a nus de concòrdia al cor d'Alemanya i Europa, contribuint a l'enteniment, la convivència, la justícia, la pau i la llibertat en el món
El 27 de febrer, 1933, es va incendiar el Reichstag. Alguns drets democràtics bàsics van ser abrogats en un decret d'emergència. L'Acte de 1933 va donar a Hitler poder legislatiu il·limitat. Només el Partit Social Demòcrata d'Alemanya va votar-hi en contra; els comunistes no van presentar cap oposició viable car la majoria dels seus diputats havien estat assassinats o empresonats. Es va establir un Estat centralitzat i totalitari per mitjà d'una sèrie de moviments i decrets que convertiren Alemanya en un estat unipartidista. La indústria va ser regulada estrictament per mitjà de quotes i requeriments, per tal de canviar l'economia cap a la producció d'armament militar. El 1936, les tropes alemanyes van entrar a la zona desmilitaritzada de Rhineland, i les polítiques d'apaivagament del primer ministre britànic Neville Chamberlain van ser insuficients i inadequades. Hitler, a partir de 1938, va continuar amb una política d'expansionisme per tal d'establir la "Alemanya Gran" (Großdeutschland). Per tal d'evitar una guerra de dos fronts, Hitler va signar unel Pacte Molotov-Ribbentrop amb la Unió Soviètica que més tard trencaria.
El 1939 les tensions del nacionalisme, militarisme i els conflictes territorials van dur a la invasió de Polònia l'1 de setembre, per la qual cosa el Regne Unit i França van declarar la guerra, començant així la Segona Guerra Mundial. Alemanya, ràpidament va guanyar el control directe o indirecta de la major part d'Europa.

Berlín en ruïnes després de la Segona Guerra Mundial, Potsdamer Platz 1945
El 22 de juny, 1941, Hitler va trencar el pacte amb la Unió Soviètica, obrint el Front Oriental envaint-lo. Poc després de l'atac del Japó a Pearl Harbor, una base estatunidenca al Pacífic, Alemanya va declarar la guerra als Estats Units. Encara que Alemanya va avançar ràpidament en la guerra contra la Unió Soviètica al començament, la Batalla posterior de Stalingrad va ser el punt de canvi en la guerra. Alemanya va començar a sortir del Front Oriental, i amb els atacs dels Aliats a l'oest, Alemanya va ser derrotada el 1945.
En allò que es coneix com l'Holocaust, el Tercer Reich va concentrar i exterminar diversos grups de la societat, com ara els jueus, eslaus, comunistes, gitanos, homosexuals, dissidents polítics i persones amb discapacitat. Durant l'era nazi, al voltant d'onze milions de persones foren assassinades en l'Holocaust, incloent-hi sis milions de jueus i tres milions de polonesos. En total, 35 milions d'europeus van morir a la Segona Guerra Mundial.

Un petit resum de llocs que varem visitar i assistir durant la nostre estada

Dia 26-5-2011

Dijous anada al Super proper al nostre apartament, comprant lo necessari omplin la nevera per passar els quatre dies i fe un petit recorregut pels voltants del nostre barri.

L'Avià Salvadora i en Martí comprant en el Super

Fotografiats als jardins de la església del nostre barri

En Martí meditant per veure el recorregut que em de fer

Tot caminant per agafar el Metro

Per la tarda en Martí ens va portà al centre de la Ciutat per visitar alguns dels edificis mes importants

Plaça GENDARMENMARKT

A l'entorn d'aquesta plaça es van instal-lar els immigrants francesos que al llarg del segle XVll i XVll van venir a Berlín fugint de les persecucions a França arran de l'anul·lació de l'Edicte de Nantes (1685)que donava llibertat religiosa a les gents de França.
Els francesos demanaran una església protestant al rei, mentre que els alemanys en demanaran una altra per a ells. Les dues esglésies s'acabaran de construir cap l'any 1701.
Posteriorment, el rei Federic ll el Gran monumentalitzará la plaça i hi aixecarà les dues esglésies actuals, cap a 1780-1785.
l'any 1821 es construeix al centre de la plaça l'edifici de la Konzerthaus, obra de Friedrich Schinkel, que substituirà l'anterior teatre.

El Fernsehturm torre de Televisió ubicada al centre de Berlín, capital d'Alemanya. És un punt de referència molt conegut, proper a l'Alexanderplatz. La torre va ser construïda el 1969 per l'extinta República Democràtica Alemanya i la seva imatge va ser usada des de llavors pel govern de la RDA com un símbol del Berlín Oriental.

L'esfera en la qual s'hi ubiquen un mirador i un restaurant que gira 360 graus cada mitja hora

Fotografiats davant de l'Estàtua d'Alexander Von Humboldt a l'exterior de la Universitat de Humboldt.
La Porta de Brandenburg és una de les antigues portes d'accés a Berlín i un dels principals símbols de la ciutat

Monuments a l’Holocaust: construint sobre el passat

Pocs paisatges urbans poden competir amb el de la ciutat de Berlín. Potser no abunden els gratacels, però si es mira des de la cúpula de vidre del Parlament (Reichstag) projectada per Norman Foster, molts símbols del segle XX criden l’atenció. S’hi poden trobar les reminiscències del mur que va dividir la ciutat i tota Europa, el Fernsehturn i altres relíquies d’Alemanya de l’est. Si parem atenció, però, es pot observar com s’erigeix un nou monument per recordar el passat d’Alemanya; un monument que commemora les hores més fosques i devastadores de la història del país. Al sud de la porta de Brandenburg, situat entre els ciments de la nova ambaixada dels Estats Units i les obres colossals de remodelació de la Potsdamerplatz, el monument commemoratiu als Jueus Assassinats d’Europa es perfila com un cementiri d’asfalt enorme al cor de la capital alemanya. Projectat per l’arquitecte nord-americà Peter Eisenmann, descobert l’any 2004 i amb un cost superior a 20 milions d’euros, aquest monument amb 2.771 lloses de ciment és el primer homenatge estatal a les víctimes de l’Holocaust nazi.

Vista generalt del Monument als jueus assassinats durant l'holocaust

Per la nit varem assistir a un concert D'els Amics de les Arts que actuaven en la sala Alte Kantine (Kulturbraurei). Schönhauser Alle 36, 10435 Berlín.

Entrada ala sala l'Alte Kantine

La Salvadora ja dintre de la sala esperant que comensi el consert

En plena actuació amb el public a tota marxa

Els Amics de les Arts és un grup de música en català format a Barcelona l'any 2005, caracteritzat per les seves cançons de folk-pop amb melodies senzilles, pinzellades d’electrònica, jocs de paraules i ironia.
L'any 2005 auto-enregistraren i auto-editaren la demo Catalonautes (Pistatxo Records, 2005) i amb la qual guanyaren el Premi al Millor Grup per votació popular a la final del concurs Sona 9. L'any següent, el 2006, llançaren la seva segona demo Roulotte Polar (Pistatxo Records, 2006). El 2008 veié la llum el primer disc d'estudi, Castafiore Cabaret (Pistatxo Records, 2008).
Al maig de 2011 fan una gira per sis ciutats alemanyes que culmina amb un concert multitudinari a l'Alte Kantine de Berlin.
L'any 2011 protagonitzaren, juntament amb l'actor Quim Gutiérrez, l'anunci promocional d'Estrella Damm, patrocinador oficial del FC Barcelona, anomenat "Què tenim?".
El nom del grup prové de la idea que aquell que no és un professional en alguna cosa és 'un amic' i de l'existència d'un bar terrassenc anomenat 'Amics de les arts' el qual en Joan Enric hi anava amb assiduïtat

Menbras del grup Amics de les Arts

Eduard Costa Veu, kazoo, xilòfon i melòdica

Joan Enric Barceló Veu i guitarra

Ferran Piqué Veu, guitarra i bases

Dani Alegret Veu i piano

Dia 27-5-2011

Avui Divendres en Martí te un Tour per el matí i l'aprofitem per descansar de la caminada del dia anterior visitant els jardins del nostre barri, per la tarda després de dinar en Martí ens porta a visitar els dos parcs del barri el TEMPELHOFER FELD (l'antic aeroport) i HASENHEIDE(el parc amb més bosc...)

La Salvadora a la porta d'entrada del nostre apartament

En Martí i la Salvadora en el Parc TEMPELHOFER FELD

Vista generalt del Parc

Un dels camins del Parc HASENHEIDE

Fotografiats en una de les tantes esplanades que jan en el Parc

Un dels mols llacs que jan en el Parc amb Ànecs bany-anse al fondo

Aquí els Ànecs es veuen mes ve

Dia 28-5-2011

Avui Dissabte el dedicarem a visitar el famós camp de concentració SACHSENHAUSEN que a mi en-feia molte gracia pels records de la meva infància, vam agafar el tren fins a l'estació del poble Oranienburg on agafem un Taxi quens porta al camp
El camp de concentració nazi
Establert l'any 1936, el camp de Sachsenhausen fou ubicat al límit septentrional de Berlín la qual cosa li atorgà una especial preeminència dintre de l'escalafó de camps de concentració nacionalsocialistes: el centre administratiu de tots els camps fou localitzat a la ciutat brandenburguesa d'Oranienburg; a més a més, Sachsenhausen esdevingué un centre d'entrenament d'oficials de la SS que anys més tard serien encarregats de gestionar els diferents camps de concentració del III Reich.
Sachsenhausen acollí més de 200.000 persones des de l'any 1936 fins l'any 1945, essent especialment remarcable la reclusió de presos russos. L'any 1943 es construí una cambra de gas al camp. Amb la planificació de la Solució final a partir de 1942, el camp de concentració no fou designat com un camp de la mort; d'aquesta manera, els jueus foren traslladats a camps de l'Est destinats específicament a aquesta funció.

El mes d'agost de l'any 1945, el govern soviètic provisional ordenà l'ocupació de les instal·lacions de Sachsenhausen amb la voluntat de construir un nou camp de concentració denominat Camp Especial Soviètic número 7. S'aprofitaren totes les instal·lacions existents a excepció dels fons crematoris. L'any 1948 el camp havien passat a denominar-se Camp Especial Soviètic número 1 i era el més gran de tota la RDA. Segons el citat article del New York Times firmat per Desmond Butler: "Al voltant de 60.000 persones foren internades al camp de concentració de Sachsenhausen entre 1945 i 1950. D'aquest 6.000 eren oficials de l'exèrcit alemany i un altre grup eren funcionaris nacionalsocialistes. Ara bé, el grup més remarcable eren els dels opositors al nou règim comunista classificats com a monàrquics, democratacristians o simplement anticomunistes. Finalment cal remarcar que diversos russos, col·laboradors amb el III Reich, també foren enviats a Sachsenhausen".
El camp fou tancat a la primavera de l'any 1950. El balanç de l'era soviètica ronda el 12.000 morts, molts dels quals foren per malnutrició.
Actualment el camp resta obert al públic. Diversos edificis i estructures es mantenen en peu o han estat reconstruïdes. Tot i així, la gran majoria de barracons i la zona dels fons crematoris no ha arribat als nostres dies. Després de la guerra, els soviètics construiren un memorial en forma d'obelisc per recordar les atrocitats comeses durant el Tercer Reich.

Recollida massiva de jueus per portals al camp de concentració de SACHSENHAUSEN

Un resum de fotografies il·lustrades del camp

Entrada principal del camp

Ja dintre del cam per veure les atrocitats dels Nazis

Uniforme del camp

Uniforme tipic dels Nazis

Símbol identificatiu per a presoners jueus

Barracons o Blocks

En Martí i l'Avia Salvadora al interior dun barraco contemplant les taules de fusta
Aquesta foto es del any 1944 dins dels barracons amb les lliteres abarrotades esgarrifós i patètic

Lavabos en un barracó

Sanitaris d'un barracó

Torre de vigilància

Vista general del camp

Interior d'un calabós

Pati al costat de las cambres de càstig

Detall del pati al costat de les cambres de càstig

Ubicació original d'altres barracons

Sala d'autòpsies i proves mèdiques

Zona dels afusellaments

Magatzem de cadàvers, zona d'afusellaments i edifici de la cambra de gas (edifici blanc)

Ventilació del magatzem de cadàvers

La llitera un posa-ban els cadàvers per cremar-lus

Restes dels forns crematoris

Monument a las víctimes del camp

Un cop visitat el camp torna-vam agafar el taxi fins el poble de Oranienburg i varem dinar en un Restaurant del passeig a fora la terrassa
dons era preciosa i mol fresca

Viste d'una par de la terrassa del Restaurant

Els tres ven assaentats dinan

En Martí saborejan el plat d'espagueti

Aparcament de visis de la estació del tren

Per la nit varem anar abeure la final de copa de Europa del F.C. Barcelona i el Manchester United Football Club, en un local llogat per la Generalitat de Catalunya en el barri KREUZBERG on ensvarem replegar mes de tres-cents catalans, passant.o de llo mes ve dons com tots sabem varem guanya per tres a un, visca el Barça i visca Catalunya

La terrassa bar del local per veure el futbol

Prenen un refrecs esperant l'hora del partit

Ja col·locats veient el partit

Saltant, Vallat i cantant dons el Barça estava guanyant

Dia 29-5-2011

Avui Diumenge l'ultim dia de la nostre estada a Berlín en Martí ens porta a veure el famós Mur i el pon OBRBAUMBRUCKE i el seu entorn
El pon Oberbaumbrücke, construït entra 1894 i 1896, s'estén sobra ei riu Spree entre als districtes de Kreuzberg y Friedrichshain. Des el 9 de novembre de 1994, el pon restaurant es un punt de connexió important per el trafic de cotxes i el metro. Entre 1961 y 1989, fou “pas fronterer“ i podria ser utilitzable solament per peatons.
Al nord-oest del pas fronterer, al carrer Mühlenstrasse, es conserva un Llarg segment del mur que fou pintat en 1990. Es conegut ara com “East Side Gallery” i fou declarant monument nacional.

El mur de Berlín (la propaganda de la República Democràtica d'Alemanya el considerava un "mur de protecció antifeixista", en altres llocs també va ser anomenat "mur de la vergonya") era part de la frontera interalemanya i separà Berlín Oest de Berlín Est i de l'RDA del 13 dágost de 1961 al 9 de novembre de 1989. És el simbol més conegut de la Guerra freda i de la divisió d'Alemanya. Almenys 86 persones van morir a mans de les forces de seguretat de l'RDA mentre intentaven fugir cap a l'Oest. Altres fonts parlen d'un mínim de 238 morts, incloent-hi els morts en accident

Un vaixell Restaurant Hostal anellat en el riu Spree pels turistes i no turistes amb el pon Oberbaumbrücke al fons

Vista del pon un si pot aprecia que circulen mes visis que cotxes igual que la resta de Berlín

Una imatge de restes del mur que en cara queden

Fotografiats en la terrassa du'n bar i al fons el pon Oberbaumbrücke passant també el metro

Una de les tantes pintades que jan en el mur

Placa commemorativa com record dels familiars

VACANCES A TENERIFE PER IMSERSO

2010-06-21T11:02:00.001-07:00

Hotel Panoramica Garden

Al Nord de Tenerife, en un dels municipis mes privilegiats en quant a la seva riquesa natural, s’han instal·lat aquest apartaments i estudis. En una zona tranquil·la i residencial amb vistes al mar y a la muntanya.

San condicionat amb totes les prestacions per assegurar una agradable estada. Entres les seves instal·lacions conta amb una piscina climatitzada de aigua dolc i amb grans àreas ajardinades. I com complement als banys solars, disposa de pistes de paddel, bitlles, saló de jocs i karaoke.
A pocs Km de la platja i amb servei gratuït de autobús durant tot el dia al Puerto de la Cruz.Ames de les seves platges, la vila dels Realejos, dins del Vall de la Orotava, te una gran varietat de atractius naturals

. Aquest acollidor hotel te 280 habitacions amb aire condicionat, totes amb una decoració senzilla, colors neutres, terres de ceràmica i mobles de fusta de pi . Està provis de cuina amb barra americana ,balcó, televisió per satèl·lit, telèfon de línia directa, frigorífic i caixa forta El restaurant disposa de bufet lliure i salo bar mol acollidor

Anant a la porta d'embarg per agafar el avio

Arribada al Hotel a punt d’agafar l’ascensor per anar a la Habitació

Traient l’arrova de la maleta per endreçar-la al armari

Una vista de la cuina de la nostre Habitació

Una vista des la terrassa del Hotel i la Salvadora parlant amb el movil

La Salvadora agafant els coberts per portals a la taula per sopar

En Fermin i la Lidia sopant en el menjador del Hotel

En Ramon i la Salvadora Sopant en el menjador del Hotel

Fotografiats anal túnel per anar al jardí botànic

Vista interior del jardí botànic

Cada dia desprès del dinar anaven al salo bar i preníem el cafè i copa

Salo de repòs per jocs, lectura i televisió

Llocs d’interès de Tenerife que vàrem visitar

Tacoronte

El municipi de Tacoronte, ubicat al nord de la Illa, celebra el seu propi carnaval baix la denominació de "Piñata Chica". En aquestes festes no falten els actes mes típics de la celebració com la gala de elecció de la reina del carnaval, el desfili de grups carnavalescos, l’enterro de la sardina i, per suposat, els balls al aire lliure. La especial atenció que presta el programa de actes als mes petits i un desfili de cotxes antics per els carrers del poble son dos dels seus singulars desfiles. El carnaval de Tacoronte es celebra el fi de setmana posterior al de Santa Cruz de Tenerife.
El fundador de Tacoronte va ser el portugués Sebastiao Machiado que va participa a la conquesta de Tenerife
La població se assento en torn a la antiga ermita designada parròquia poc temps després.
Tacoronte a partir de la constitució de 1812 es converteix en municipi i el Rey Alfons XIII li concedí el títol de Ciudad el 23 de març 1911
En Tacoronte, el carnaval se li denomina la "Piñata Chica ", que se celebra al finalitzar el Carnaval de Santa Cruz, quan ja s'està en "quaresma". Al costat del de Santa Úrsula són els més tardans dels canavales del nord de Tenerife. En el mes de setembre se celebren les "Festes del Crist", les més importants del municipi. També al novembre se celebren les festes en honor a Santa Catalina, patrona de Tacoronte i Santa Cecília, patrona dels músics
Per commemora la tradició del Carnaval sa muntat un espectacle de cara als turistes en un restaurant amb el nom de Festa Canaria Carnaval
Aquest restaurant es troba al que antigament era una casa canària tradicional . Las instal·lacions tenen mes de 3500 metres quadrats, un si poden realitzar tot tip de celebracions La barbacoa te una capacitat per 500 comensals. També te aparcament propi per els clients i els artistes. El seu nom prové dels espectacles permanents del carnaval tenerifenyo, a mes de diferents tipus de actuacions musicals.

Les quatre reines de la festa a la entrada del Restaurant Carnaval de Tenerife per pasaru d’allò mes ve

Els cameres del Restaurant obsequiant amb pinchitos i vi a tots els assistents a la Festa

Apunt de seure a la taula per sopar i veure l’espectacle

Ja assentats a la taula esperant el sopar i que comenci l’espectacle

Els cameres amb el vestit de gala servint el sopar a tots els assistents

Una parella de Tenerifens amb els seus vestits típics donant l’entrada a la festa Piñata Chica dels carnavals de Tenerife

Tot el grup de ballarins interpretant els valls típics de les Illes Canàries

Un grup de mariatchis interpretant cançons típiques de Mèxic

Com es habitual en aquestes festes no i pot faltar el típic travesti

No es podia acabar la festa sense la típica samva Brasileña

Les típiques disfresses pel concurs dels carnavals de Tenerife

La Salvadora i la Lídia com no podria ser d’altra manera ballant fen honor a la festa carnavalesca

Fen un esforç i ballant l’últim ball dons la festa esta apunt de finalitza i bona nit a tutom

La Orotava

La Orotava és un municipi de l'illa de Tenerife, a les illes Canàries. Ocupa bona part de la Vall de La Orotava, als marges del Teide. A la vall també s'hi troben Puerto de la Cruz i Los Realejos. Inclou els nuclis de La Perdoma, Barriada de San Antonio, Benijos, Barroso, La Florida, Pinolere,Aguamansa, el barri d'El Mayorazgo o El Ramal.

Article principal: Guanxes
Els guanxes habitaven principalment en les zones costeres i als voltants dels barrancs més grans i els vessants de la Vall. En aquests llocs trobaven fàcilment els aliments i mitjans per a la seva subsistència. A l'arribada dels conquistadors espanyols, com Alonso Fernández de Lugo, la illa de Tenerife va resistir, defensant la seva manera de vida i llibertat. Aquesta va ser l'última de les Illes Canàries a ser conquistada (1496), després de nombrosos intents fallits durant prop d'un segle. La derrota dels guerrers del Menceyat de Taoro, últim bastió dels aborigens, va suposar la fi de la guerra, encara que continuessin lluitant alguns guanxes (els "alçats") en els llocs menys accessibles. La població original va sofrir una elevada mortandad, fruit de les malalties portades pels europeus sent aquesta el principal factor que va delmar la seva població. Uns altres van preferir llevar-se la vida davant la desaparició de la seva cultura, "desriscándose" (llançant-se al fons dels barrancs) abans que convertir-se en esclaus. Alguns van ser enviats com esclaus a les corts europees i la resta que va poder sobreviure es van anar barrejant amb els nous pobladors (castellans, andalusos, genoveses, portuguesos i francesos principalment).
Tradició i festa engalonada durant la Romeria de San Isidre
La Vila de La Orotava compartí i exhibit ai la festa mes bonica que ja en Canarias, encarnada amb la tradicional Romeria de San Isidro Labrador y Santa María de la Cabeza, que en aquesta edició complí les 75 edicions, baix la organització del Liceu Taoro.
La Romeria de Sant Isidre Labrador y Santa Maria de la Cabeza va comença passades les dues de la tarda, traç la celebració de la missa i posterior pujada de les imatges fins a les immediacions de la Casa de los Balcons, per continuar darrere el seguici en direcció a la ermita de la Plaza de El Calvari o de El Llano.
Una festa amb molta tradició
Com ja es tradició des de començament dels anys 80 del passat segle, es entremesclaren els sons islenys i de Galícia, protagonitzades per el grup folklòric de Puenteareas (Pontevedra), amb la combinació del so de les gaites, tambors, guitarres, timples, flautes i bocis, entre altres.
El Liceu Taoro va disposà la col·locació de unes 4.500 cadires al llarg de la grat part del corregut, Segons han indicat els mitxants de la organisacio , la afluència de públic i participants rondà els 45.000 persones durant las mes de cinc hores de romeria.
La primera Romeria de Sant Isidre Labrador i Santa Maria de la Cabeza de la seva etapa moderna, del 1936, reunió unes tres carretes en total, segons conta en una de les seves cròniques Benjamín Afonso Padrón.. Com contrast aquest any han desfilat 84 carretes tirades per bous.

Un del carrers típics de La Orotava caminant en busca de la Romeria

Ja hem trobat la Romeria començant a desfila pels carrers principals

La Romeria amb tot el seu esplendor portant la indumentària típica de la festa, tocant les guitarres i altres instruments

Una de les 84 carrosses ben engalanades portades per dos exemplars de bous

Els infants de petits ja pugen amb les costums típiques de la Romeria

També ja alguna carreta portada per un cavall de pura raça de Tenerife

Moltes carrosses porten a la par del darrere una barbacoa en aquets cas per coure pinchitos

Com no i podria falta a la Romeria un dels seus valls típics amb molta il·lusió i alegria

Mols Pares també porten el seus fills mes petits a la gran festa de la Romeria

Un altre barbacoa coent car per els assistents amb pa i un vas d’avi de la collita del país

Un genet jove Montant un cavall i portant la bandera de Sant Isidre Llaurador patró de la Romeria

Per acabar la festa una colla de joves agrupats per sortir a la foto amb molta marxa i alegria

San Cristóbal de La Laguna

Història
San Cristóbal de La Llacuna va ser fundada sobre un antic llac o llacuna, que igual que va ocórrer en la Ciutat de Mèxic, aquest llac es va assecar i va donar lloc al creixement de la ciutat. Va ser la capital de Tenerife després de la finalització de la conquesta de les illes. Fundada entre 1496 i 1497 per Alonso Fernández de Lugo va ser residència d'alguns capitans generals i del Cabildo de Tenerife, per estar situada en l'interior de la illa i amb això lliure de saquejos per part dels pirates. La ciutat es va anar formant a poc a poc en els primers segles, assentant-se en ella l'elit i aristocràcia de l'època, així com el poder religiós. La Llacuna va anar en aquesta època el bressol de la il·lustració a Canàries.
Amb els anys la ciutat va ser perdent pes econòmic i poblacional respecte al seu port, el Port de Santa Cruz de Tenerife, que en el segle XIX assoleix amb Ferran VII el trasllat de la capitania i la capitalitat insular des de La Llacuna a Santa Cruz. La Llacuna va assolir mantenir-se a flotació gràcies a que s'havia creat ja el Bisbat de la diòcesi Nivariense (abans només existia la diòcesi de Canàries, amb seu en Las Palmas de Gran Canària) i la Universitat de La Llacuna (a partir del col·legi dels agustins); institucions atorgades a La Laguna gràcies a l'acció de Cristóbal Bencomo, confessor de Ferran VII. Des que la ciutat va perdre la capitalitat va entrar en un llarg retard de desenvolupament enfront de Santa Cruz, fins que a mitjan segle XX va començar una imparable època de desenvolupament urbanístic que l'han col·locat novament entre les principals ciutats de l'arxipèlag.

Jardins de la plaça Nava amb la imatge de Sant Cristobal i les tres dones assentades passant mol de fred

Edifici del Gran Teatre Lleial de la Laguna

Universitat de Sant Fernando ó casa de los Jesuïtes

Edifici de la Casa de la Vila de la Laguna

Palau del comte del Vall de Salazar any 1681 en la Laguna

Pati interior del Palau del comte del Vall de Salazar

Palau dels senyors Rodrigues de la Lagua

Garachico

Història

La ciutat de Garachico amb el seu port va ser fundada pel banquer genovès Cristóbal de Ponte després de la conquesta de Tenerife en 1496. Durant els segles XVI i XVII, Garachico es va convertir en el principal port de l'illa. Del seu port salpaven navilis carregats de vi i sucre cap a Amèrica i Europa, el que va fer progressar econòmicament a la població garachiquenc. En 1646, un corriment de terres va acabar amb la vida de 100 persones, enfonsant-se també 40 vaixells. El 5 de maig de 1706 una erupció del volcà de Trevejo va acabar amb el període daurat de la localitat. De matinada set onades de lava van baixar pel vessant garachiquenc arrasant i sepultant gran part de la vila, especialment el seu port, que va quedar totalment cobert. Malgrat tot no va haver víctimes mortals. Després d'aquest desastre natural els comerciants van passar llavors a utilitzar el moll del Puerto de la Cruz i Garachico va quedar com un petit port de pescadors. El corrent de lava que va arribar al mar va fer guanyar al municipi territori i unes piscines i tolls coneguts com el Caletón.

EL CALETÓN
El Caletón de Garachico es troba junt al Castell de Sant Miquel y davant de la Avinguda Marítima. Es un conjunt de piscines o bassals naturals mol bons per banyar-se, Estan formats per les acumulacions de lava de la última erupció del Teide. Entre els giragonses que forma la lava si han condicionat unes piscines que ofereixen als turistes una forma diferent de banyar-se en la mar. Disposen de unes petites terrasses on pogué descansa y deixa la tovalla i de unes escales per pogué baixa còmodament. S’aconsella extremar la PRECAUCIÓ amb el onatge, dons en aquesta zona de la Illa les ones poden arribar a irrompre inclòs en la via publica

Ja hem aparcat el cotxe i disposats a visitar la Baia de Garachico

La Salvadora i la Lídia baixant per veure les piscines naturals

Les Piscines naturals vistes des de la carretera general

Contemplant la vellesa del conjunt de piscines formades per la lava degut a la erupció del volcà Teide

Un altre vista de les piscines amb el poble de Garachico al fons

En Fermin amb el seu basto amb cap de cavall descansant per les molèsties de l’esquena i com no gaudint de tota la vellesa de les piscines

I com no les dones entrant en una de les tendes per mirar i comprar regals com sempre

La fortalesa de Garachico construïda el 25 de juliol de 1575 per el Rei Felip II de Espanya

El carrer major de Garachico i com cas curiós te el paviment igual al carrer Nou de Vilassar de Dalt

Vista de la plaça principal de la població de Garachico

Es poden veure les escales de accés a les piscines per banyar-se i prendre el Sol

Fatxada del Ajuntament de Garachico, Província de Santa Creu de Tenerife

Parc Natural del Teide

El Parc Nacional del Teide ocupa la zona més alta de l'illa de Tenerife (Illes Canàries). Declarat el 1954 com Parc Nacional del Teide, [1] és el més gran i més antic dels parcs nacionals de les Illes Canàries. El 1981 el parc va ser reclassificat i es va establir un règim jurídic especial. L'any 1989, el Consell d'Europa va concedir al parc nacional el Diploma Europeu, a la seva màxima categoria. Aquest reconeixement a la gestió i a la conservació ha estat posteriorment renovat el 1994, 1999 i 2004. Com a celebració del 50 aniversari de la seva transformació en parc nacional, l'any 2002 es van iniciar els tràmits perquè la UNESCO l'anomenés Patrimoni de la Humanitat. El dia 28 de juny de 2007, després de cinc anys de treball i esforç, la Unesco va decidir de declarar el parc nacional del Teide Patrimoni de la Humanitat a la seva Convenció de Patrimoni Mundial de la UNESCO reunida en Christchurch, Nova Zelanda. Aquesta zona es troba el volcà del Teide que amb els seus 3.718 metres, és el cim més alt de les Canàries, d'Espanya i de qualsevol illa atlàntica.
Després de diferents revisions i ampliacions, la seva superfície és de 18.990 hectàrees.

Consideracions generals
Geològicament està format per dues grans depressions coronada pel Teide amb 3.718 m d'altitud. Nombroses colades de diferents erupcions al costat de les muntanyes i volcans repartit per tot el parc formen un paisatge característic. L'alto de Guajara, el Pla Ucanca, les Set Cañadas, La Fortaleza, el grup los Roques de García i Pico Viejo (o Chahorra) són exemples molt importants i característics que formen el paisatge natural del parc.
També la flora ha estat estudiada per científics com Alexander von Humboldt. Té endemismes de caràcter insular, regional i local, i compta amb 11 hàbitats d'interès comunitari, que ocupen el 75% de la seva superfície. A més a més, es pot recalcar la importància, pel que fa a nombre i exclusivitat, de la seva fauna invertebrada.

Vista dels núvols sota nostre i el pic del Teide al fons

Impressionant mirant els núvols sota nostre i el univers mol net

Fent comentaris de les meravelles que tenim a la vista

Baixant del autobús per fer fotos a les diferents capes de terra produïdes per la erupció del Teide

La estació meteorològica del centre de investigació mundial

Capa al final de la tarda tota la muntanya queda de colo sofre degut a les erupcions del volcà Teide

Estació Telefèric la Rambla del Teide

Agafant el camí des de la Rambla per puja a peu al cim del Teide de 3718 metres d’alçada

Roques de diferents formes i colors

Aquesta roca fa pensar amb la Berja de Montserrat patrona de Catalunya

Descansant una mica per anar abeureu la posta de Sol

Posta de Sol vista des del Parc Nacional de las canyades delTeide

MASCA
Masca era fins fa poc de temps un lloc casi desconegut, pro a la volta d’uns anys sa tornat en un centre de atraccions per tots els que visiten la Illa
La Màgia de la arquitectura en la modernitat d’aquets temps la brida un toc màgic al paisatge que sa fet l’amo d’aquest poble, capriciosament dels estrets barrancs. On les seves cases pengen de dramáticas formacions rocoses.
Masca es un paradisíac lloc que gosa de la ben guanyada reputació de haver sigut un amagatall de pirates, fet que forma par de las famoses llegendes que volten per tota la Illa
La seva petita Bahia forma par dels singulars atractius d’un lloc ple d’encants i misteris i en cara te mols llocs fantàstics que incitant a la constant exploració

Vista d’un penya-segat de la baia dels gegants

Vista de la vall de Masca un si veu les cases penjades

Fen un petit descans de guaga(auto) per recreàrem la vista amb els penya-segat de totes la vall

Una panoràmica de la vall de Masca amb el poble al fons

Fen parada en un mirador per contemplar els penjats de roques

Platges Las Americas

Les platges de Las Américas es la zona turística mes famosa, i aquí i trobàreu unes petites platges protegides per uns llacs trenca ones per evitar que el mar s’endugui els bancs de sorra
Per ser la sona amb la mes quantitat de turistes es lògic que un es trobi les platges abarrotades
Lo bo d’aquesta sona es que les platges estan prop una del altre .Aquí es el lloc un si poden practicar tot tip de deports aquàtics i gaudi de preciosos paisatges, mol mes atractius del que un es pot imagina

Passejant pel passeig marítim buscant una pizzeria per dinar

Les quatre reines fen la foto abans de seure per dinar

Una vista del menjador de la pizzeria que em triat per dinar

Una de les tantes platges de Las Americas amb mols para sols

Un conjunt de piscines naturals per passar una bona estona gaudint de tanta meravella

Puerto de la Cruz

Puerto de la Cruz és un municipi espanyol que pertany a la província de Santa Cruz de Tenerife, Canàries, més concretament, al nord de l'illa de Tenerife. Es situa a la Vall de La Orotava, al costat dels municipis de Los Realejos i de La Orotava. El Puerto de la Cruz està situat a 37 km de Santa Cruz de Tenerife.
Té una extensió de 8,73 km², és el més petit de les Illes Canàries, i una població de 30.613 habitants (Instituto Nacional de Estadística, 01-01-2005). La seva altitud és de 9 metres sobre el nivell del mar i el seu punt de major altitud és el con volcànic de Las Arenas, amb 249 metres.
És un dels centres turístics més importants de Canàries, on la majoria de turistes són de la Península Ibèrica, Anglaterra i Alemanya.L'economia es basa en el turisme, aquest sector porta a la població 1 000 000 de turistes a l'any (especialment espanyols,
El por és una atracció turística tot l'any, gràcies al suau clima. Es pot visitar: el complex Costa Martiánez (El Lago): complex d'oci dissenyat per l'artista César Manrique, hi ha piscines i restaurants.
el Jardín Botánico: construït el 1788 com a jardí d'aclimatació.
el Loro Parque: zoològic especialitzat en diferents xous amb lloros, dofins, lleons marins, etc.
la Plaza del Charco: centre neuràlgic del municipi.
Playa Jardín: platja de sorra negra remodelada per l'artista César Manrique per a dotar-la d'extenses zones de jardins, bars i restaurants, zones d'oci, etc.
el Castillo San Felipe: construït al segle XVII per a defensar la població dels atacs pirates.
la Iglesia de Nuestra Señora de la Peña de Francia: inicialment construïda el 1697 va anar ampliant-se posteriorment

Plaça del charco de POR de la Creu Tenerife

Una fantàstica vista de la platja Jardí de Por de la Creu

La Salvadora i la Bea sota una palmera carregada de dàtils i al fons en Fermin caminant

Foto de varies plantes del jardí Botànic de Por de la Creu

Pingüins en el Llac de Lloro Parc

Assentats esperant en Fermin que sa despistat i al fons el recinte del Llac Martinez

Un tigre a punt d’entrar al aigua del Lloro Parc

Fotografiats en el passeig del Llac Martínez al costat d’un sortidor

Interior del recinte de les piscines naturals de la Costa Martínez

Una panoràmica del Llac amb els sortidors en funcionament

Fotos de la nostre estada en el Hotel i la festa del Carnaval en un Restaurant tipic de Tacoronte

Resta de fotos de Tenerife

Semana Santa en Lorca

2010-04-24T02:53:00.000-07:00

Aquesta entrada esta escrita en Espanyol perquè la família de Lorca l’entenguí

Viaje a Lorca en Semana Santa

En varias ocasiones aviamos planificado este viaje pero por causas diversas no lo realizamos pero por fin este año si, la cuestión es que nos juntamos la familia Sánchez Milán , la familia Juriol Sancliment y la Bea, la Salvadora y yo en Ramón, salimos a las ocho de la mañana del miercoles en dos coches menos en Toni que no pudo incorporarse por el trabajo, teniendo que coger el tren al final de la tarde asta Alicante donde el Pascual lo recogió para llevarlo a Lorca .

Cogimos la autopista haciendo la primera parada a la altura de Castellón para almorzar, continuamos y haciendo otra parada a la altura de Valencia para estirar las piernas y hacer las necesidades correspondientes ,siguiendo el camino asta el área de servicios de Alicante en donde comimos y descansamos un poco de tanto coche.

Renovando el viaje llegando a Lorca sobre las siete de la tarde, allí nos esperaban las dos familias Hilario haciéndonos un gran recibimiento alojando a las dos familias Sancliment y Milán en el Hotel Palace de siete estrellas, habitaciones con vistas fuera de serie , Comedor de 18 tenedores, 24 cucharas y muchos palillos ,mejor imposible la Bea, la Salvadora y yo nos alojamos a casa de los padres de la primas Isabel y Mercedes sin estrellas pero si con buenos recuerdos y nostalgia.

Al día siguiente nos juntamos a la casa del Pascual para almorzar todos juntos viniendo también la prima Mercedes con su marido e hijos no faltando de nada en la mesa como es de costumbre aquí en Lorca, luego por la noche nos invitaron a ver las procesiones con asientos en tribunas y el viernes invitaron también a los dos matrimonios jóvenes, haciendo de canguro los abuelos hasta la salida de la procesión, quedando maravillados por el gran espectáculo y lujoso de todos los pasos de la procesión.

Los días restantes comimos en casa de Pascual y en casa de Antonio y el ultimo día cenamos todos juntos en casa de la Isabel pues la pobre no pudo estar todo lo que quería por nosotros pues eran días de trabajo para ellos y tal como están las cosas no se puede descuidar el negocio, en fin lo pasamos muy bien y el Domingo por la mañana salimos dirección a Barcelona teniendo un buen viaje y asta otro año si Dios quiere

A continuación veréis unas fotos ilustradas de nuestra estada en Lorca

Parada en un area de servicio para descansar y comer

Llegada a Lorca y recibimiento majestuoso de las familias Hilario

Presentación del Gran Hotel Palace de 7 estrellas con comedor de 18 tenedores, 24 cucharas ,30 cuchillos y muchos palillos

Encuentro muy emotivo de las dos primas después de mucho tiempo sin verse

Después de las madres encuentro de las dos sobrinas mirando la tele

Almuerzo especial para no engordar

La Bea celebrándolo con la bota de vino siendo amonestada por su hija la Tere

La Conchi explicando a la Salvadora todo el trabajo artesanal de los trajes y mantos de los Pasos

Bien sentados en las gradas para ver pasar la procesión

Uno de los tantos pasos que ay en la procesión con todo su esplendor y belleza

Héctor y Cristina Hablando con la Tere y Ramón el día de la comida en casa de Pascual

La Martina muy contenta llevando el perro de el Antonio en la finca de la Isabel

Los dos Hermanos haciendo una paella de Arroz en la barbacoa de la casa de Pascual

Haciendo el aperitivo en la terraza del jardín de Pascual esperando que el arroz este en su punto para comerlo

Bien sentados comiendo el arroz y alguna Haba en el comedor del Antonio celebrado los días que Hemos pasado todos juntos y buen provecho

Un pequeño reportaje de la Procesión del Jueves Santo Lorquino

La Semana Santa de Lorca (Murcia) es una de las más destacadas manifestaciones populares de celebración de la Semana Santa en España, habiendo sido declarada como fiesta de Interés Turístico Internacional en 2007.1
Al margen de la existencia de procesiones religiosas al modo tradicional, son los Desfiles Bíblicos Pasionales los que dotan a la Semana Santa lorquina de una personalidad única y diferente, con representaciones del Antiguo Testamento o de la simbología cristiana o con la participación de caballos y carros, así como carrozas de enormes dimensiones.
Los bordados en seda son también una característica destacada de los cortejos , marcados por una extraordinaria rivalidad entre dos de sus cofradías o pasos, el Azul y el Blanco.

Entre unos y otros se fue formando una escuela de bordado que, sujeta a materiales tan preciosos como la seda, el oro y la plata, desarrollaría un repertorio de técnicas exquisitamente difíciles y de composiciones tan efectistas como las de la mejor pintura académica. Los mantos de las imágenes, las capas de los jinetes, las vestimentas de todos y cada uno de los personajes y hasta los capirotes de los nazarenos son auténticos muestrarios de un arte delicadísimo y, al mismo tiempo, son la demostración de que la Semana Santa de Lorca es algo que va más allá de lo puramente teatral.
Aun cuando muchas de sus procesiones son más antiguas, la historia de los desfiles bíblicos-pasionales tal y como los conocemos se remonta a finales del siglo XIX, creciendo desde entonces hasta llegar al esplendor de nuestros días.
La Semana Santa de Lorca se organiza en torno a seis cofradías, llamadas "Pasos". Con todo, los Pasos Blanco y Azul capitalizan el protagonismo de esta Semana Santa y "dividen en dos" a los lorquinos en sonados enfrentamientos. Son los únicos pasos que incorporan caballos y grupos bíblicos en movimiento.

Las Cofradías de la Semana Santa Lorquina son:

· Real e Ilustre Archicofradía de Nuestra Señora del Rosario (Paso Blanco)

·
Hermandad de Labradores (Paso Azul)

·

Archicofradía del Santísimo Cristo de la Sangre (Paso Encarnado)

· Cofradía del Santísimo Cristo del Perdón (Paso Morado)

·
Hermandad de la Curia (Paso Negro)

· Archicofradía de Jesús Resucitado

Historia del Castillo de Lorca

La amplia meseta donde hoy se sitúa el conocido como castillo de Lorca ha sido habitada desde la Prehistoria, como se documenta en los diferentes estudios arqueológicos que se han realizado en el lugar.
Existe al parecer una continuidad de establecimientos humanos desde el eneolítico hasta la actualidad. En este sentido, destaca la importancia que el emplazamiento ibérico tuvo en la Antigüedad, así como su progresivo desarrollo a través de los siglos hasta la conocida ciudad de Eliocroca, mencionada por las fuentes clásicas en los primeros estadios de la Era Cristiana.
Los siglos comprendidos entre el siglo IV y el VII incidieron en la consolidación de la antigua Lorca como la ciudad más importante de su entorno.

Expansión de la Lorca islámica

Al parecer, ya durante las primeras centurias de ocupación islámica se reforzaron las defensas muradas que delimitaban la ciudadela musulmana, enclavada de nuevo en lo más alto del cerro del castillo. Hacia el siglo IX la ciudad fue extendiéndose a través de determinados arrabales amurallados que se iban adosando a la fortificación principal, y que se fueron situando en las faldas del monte.
Los análisis históricos clásicos inciden en que la mayor parte de las murallas lorquinas fueron construidas durante el periodo almohade (s. XII), con lo que la ciudad reforzó su papel como importante puntal defensivo frente a las luchas internas y el peligro cristiano.

Conquista cristiana

Con la incorporación del Reino de Murcia a la Corona de Castilla, a mediados del siglo XIII, Lorca impulsó su protagonismo bélico al quedar en la vanguardia de la frontera frente al Emirato de Granada. Símbolo de poder, Alfonso X el Sabio ordenó la construcción de las grandes torres del homenaje del castillo lorquino, que no quedaron acabadas con el fin de la centuria, prolongándose de esta manera las obras durante décadas.
La ciudad y su fortaleza, al frente de un amplísimo término concejil, quedaron durante toda la Baja Edad Media como el sólido centro de la frontera de Granada en el reino de Murcia. Por su importancia estratégica, tanto militar como económica, Lorca fue la segunda gran ciudad del reino tras la capital murciana.
El núcleo representa muy bien la distribución social de los espacios en todo el territorio durante la Baja Edad Media, pues se trata de una población eminentemente urbana, concentrada tras la protección de las murallas y el castillo, ejerciendo una dominación intensiva sobre unos extensos campos deshabitados, que eran los que realmente marcaban la línea fronteriza entre el Islam y la Cristiandad.

La Torre Alfonsina

La Torre Alfonsina recibe su nombre del Rey Alfonso X que ordenó su construcción tras la conquista de la ciudad en 1244. Fue erigida en el punto más alto del cerro del castillo sobre los cimientos de otra torre islámica, de dimensiones más modestas, arrasada para su construcción.
La torre presenta planta rectangular, con unas dimensiones de 22,70 por 19'40 metros. Sus muros presentan un gran espesor de 4 metros que le permiten alcanzar casi los 30 metros de altura. El edificio se articula en 3 plantas y una terraza a los que se accede mediante unas escaleras que discurren en el interior del muro, quebrando en las esquinas del edificio. La estructura se apoya en un gran pilar central con unas dimensiones de 6 metros de largo por 3,25 metros de ancho.
Las plantas están cubiertas mediante bóveda esquifada realizada en ladrillo. En cada planta, que alcanza unos 8 metros de altura, encontramos ocho paños romboidales de bóveda, resueltos a modo de pechinas en sus esquinas.
La iluminación de las dos primeras plantas se realiza mediante 8 saeteras en cada una. En la tercera planta se abren cuatro grandes ventanales compuestos por un alfiz que enmarca un gran arco apuntado en cuyo intradós se dobla con otro algo más retranqueado.

La Torre del Espolón

La torre se sitúa en el extremo occidental del castillo. Su construcción fue paralela a la de su hermana la Torre Alfonsina, como demuestran las marcas de cantería coincidentes en ambas construcciones. Presenta una planta cuadrada de 13 metros de lado. Se articula en dos plantas cubiertas mediante bóveda de crucería en ladrillo con los nervios labrados en piedra, terraza almenada y aljibe en el sótano. La comunicación entre los distintos niveles se realiza mediante una escalera embutida en el muro que dobla en las esquinas del edificio, tal y como ocurre en la Torre Alfonsina. La iluminación interior se realiza mediante saeteras

He confeccionado un SLIDE con todas las fotos de nuestra estada en Lorca de Semana Santa

En este SLIDE están las fotos de la procesion del Jueves Santo de Lorca

Cap de setmane a Tossa de Mar

2010-03-18T15:25:00.000-07:00

Hotel Bahia de Tossa de Mar

L'hotel, inaugurat el 2003, és un establiment modern i familiar distribuït al voltant de 3 piscines exteriors d'aigua dolça. i situat en un dels enclaves emblemàtics de la Costa Brava, el Hotel Golden Bahía de Tossa & Spa ofereix la millor acomodació i serveis per poder gaudir al màxim de les boniques platges i la extensa oferta cultural, gastronòmica i esportiva de la zona. Habitacions 380 cuidades fins el màxim detall , una amplia gamma de serveis de wellness (spa, massatges, jacuzzi) y una proposta gastronòmica de qualitat en un excel·lent bufet restaurant configurant la proposta d’aquest magnífic 4 estrelles. Situat a 800 metros de la Platja Gran de Tossa i a 300 metres del centra de la poblacio

La nostre estada en el Hotel Bahia

La nostre habitació en el Hotel Bahia

Llegin una revista en el resinte de les piscines

Jardi amb rocalla i cascada d'aigua amb pont de fusta

Piscine amb jacuzzi incorporada

Pistes de mini golf per passar l'estona

Bufet restaurant

Sala de lectura i descans

Salon bar musical

Terrasa bar piscines

Visita a Tossa de Mar

Tossa de Mar és una vila i municipi de la comarca de la Selva, anomenat simplement Tossa fins el 1985. Es situa a tocar de les comarques del Baix Empordà i el Gironès, limita amb els municipis de Lloret de Mar, Vidreres, Caldes de Malavella, Llagostera i Santa Cristina d'AroEl terme de Tossa de Mar està format per una vall, aïllada dels municipis veïns per els cims del Massís de Cadiretes - l'Ardenya, (Puig de Cadiretes de 519 m, Turó d'en Rosell de 340 m i d'altres) on està plenament integrada (més de 2600 Ha estan dins l'àmbit del PEIN del Massís de Cadiretes). El relleu es molt muntanyós amb pendents superiors al 20% i la proximitat al mar del turons conformen un litoral abrupte, típic de la Costa Brava, amb multitud de penya-segats i petites cales, moltes d'elles de difícil accés.
Tossa de Mar és una de les poblacions més mítiques de la Costa Brava. La bellesa de les seves platges i boscos i del seu patrimoni històric i cultural, fan d'aquest indret un punt de referència obligada per al turisme.

Carrer restaurants del paseig Maritim de Tossa

Carrer tipic de Tossa

Mirant peses de rova per portar als nets

Una de les tantes cales de Tossa

La tradició d'"El Pelegrí"

El Pelegrí" o "El Vot del poble" és una tradició popular del poble de Tossa que es celebra cada 20 de gener diada de Sant Sebastià, com una prometença ancestral dels habitants de Tossa.
Per Sant Sebastià, una processó silenciosa recorre el trajecte entre Tossa de Mar i Santa Coloma de Farners seguint el Pelegrí, que renova un antic vot de vila Els orígens del Pelegrí es remunten al segle XV, moment en el qual la població patia una terrible epidèmia de pesta. Després de demanar la intercessió de Sant Sebastià els vilatans van prometre que cada any un pelegrí faria en processó el trajecte que hi ha entre Tossa i l’ermita de Sant Sebastià a Santa Coloma de Farners. Aquest vot de poble s’ha mantingut generació rera generació fins l’actualitat.
El Pelegrí , del qual no es coneix la identitat fins el mateix dia i que és una persona diferent cada any, va vestit amb una esclavina decorada amb petxines i recorre a peu i en silenci els 40 km que separen les dues poblacions. El dia comença a les 7 del matí amb la celebració de la Missa del Cantar . A la Capella de la Mare de Déu dels Socors , patrona dels pescadors, l’alcalde compleix la tradició de lliurar-li un salconduit, entregant-li una moneda per pagar simbòlicament la missa que es celebrarà a Santa Coloma de Farners

Primera processió silenciosa del any 1560

Processió silenciosa dels anys 1700 al 18oo

Processió silenciasa dels anys 1800 al 1900

Processió silenciosa dels anys 1933 al 2009

Processó silenciosa recorrent el trajecte entre Tossa de Mar i Santa Coloma de Farners

Historia del castell de Tossa de Mar

El castell de Tossa de Mar s’alça sobre un turó on es veu tota la localitat del mateix nom , al surt de la província de Girona. La població i el castell es trobant junts al mar. El castell va ser construït l’any 1387 per l’abat Ramon Dezcatlar. Els esdeveniments mes importants del castell al llard de la seva historia son els intents de incursions pirates, sens èxit algun, en el segle XIX la guerra de la Independència que enfronta al pobla espanyol contra les tropes franceses. El castell va servi de defensa aquesta localitat marítima, a la que inclòs els pescadors pagaven el castellatge de peix, un tribut al amo del castell per assegurar la defensa. El seu emplaçament en un turó constituïu per sí mateix un element defensiu. Un altre element defensiu important son les set torres, cada una d’elles amb nom propi. La torre del Homenejat es deia torre del Rellotge i defensa el accés de la vila. Les torres estan unides per un adarve, sent aquest el únic accés a les mateixes. El castell, tant els murs com les torres, son de pedra, sent el sistema constructiu la mampostería .Es troba amb bon estat de conservació Fou declarat Monument Nacional en 1931. Baix la protecció de la Declaració genèrica del Decret de 22 de abril de 1949, y la Llei 16/1985 sobre el Patrimoni Històric Espanyol.

Vista de nit del castell de Tossa Mar

Panomarica del Castell duna caleta de Tossa

Les torres estan unides per un adarve, sent aquest el únic accés a les mateixes. El castell, tant els murs com les torres, son de pedra,

Resinte dels gerdins del interior del Castell

Un dels camins d’accés de la par antiga del Castell

Fotos del cap de setmane a Tossa de Mar

VACANCES CREUER GRAN CELEBRATION

2009-05-27T04:24:00.000-07:00

Dia 10-5-09 a les 18 h

surtida de Barcelona cap a Villefranche

El Gran Celebracion
El creuer Gran Celebration pertany a la companyia Iberocruceros, es una embarcació algú antiga, posada en servei l’any 1987 va peti una millora el passat any a tots els interiors , a simple vista sembla que la embarcació sigui pràcticament nova
Te una capacitat per un total de 1896 passeges mes 670 tripulants. La eslora es de algú mes de 223 metres y 28 de magna.
Les zones públiques del Grand Celebration es troben situades en les cobertes superiors. Els camarots estan distribuïts entre la coberta quatre i la coberta set, mentre que els passeges que tenen contractada una suite se allotjant en la proa de la coberta número onzè.
Gran Celebration, disposa de 12 cobertes, on el número dotze estan situats els jacuzzis i el solàrium. En la popa de la coberta onzè també disposa de un altre solarium.
La piscina mes gran esta situada en la coberta 10, i també ja una piscina circular en la popa de la coberta nou. Ja que destaca que totes les c0bertas tenen nom de poetes espanyols, mentre que els salons fan referència a llocs coneguts.
El gimnàs no es mol gran de mida, esta amb acord del tamany de la embarcació. Pro encara permet fer exercissis sobretot a tots aquells que tenen costum de practicar un deport de forma diària .
Els mes petits disposen de una zona de oci, el Popi Club, una zona per infants un si poden realitzar tot tip de activitats infantils com: tobogans , columpis , futbolin .i un rocodrom
En la coberta vuit, estan situades las zones comercials, tendes, salons, cibercafés, galeries, etc...
Els camarots, igual que els interiors també foren remodelats per complert, i estan totalment adequats als nous temps. Les suites disposen de televisió amb pantalla plana, dvd, banyera amb hidromasatje y tot amb una decoració mol adequada.
Iberocruceros ha conseguit reflota una embarcació que s’havia quedat un tant antiquada i adecuarla amb maestria als nous temps , avui en dia es una de les embarcacions espanyoles millor disposades

Cinc de la tarda fen cua per agafar els bitllets per embarca

La festa de benvinguda del còctel a la coberta del Gran Celebracion i els animadors amb molta marxa

Gaudint de la festa del còctel amb molta alegria i dinamica

El primer sopà en el menjador del Gran Celebracion , amb dos cameres per cert mol simpàtics i atents

Dilluns dia 11-5-09

Arribada a Villefranche

Visita a Villefranche

Villefranche-sur-Mer està situada sobra la Costa Blava a un marc idíl·lic, entre Niza y Mònaco, a la vorera del mar Mediterrani. Separada de Niza de la que es limítrofa por el mont Boron, el mont Alban y el mont Vinagrero i distant d’uns 10 km de Mònaco, s’estén en grada sobre els costats de la rada de Villefranche, un dels ports naturals mes profunds del Mediterrani occidental
La rada ja era freqüentada antigament per els marins grecs i romans. Aquests la feien servir com fondejades i li posaren de nom: Olivula Portús. La rada fou objecta de múltiples atacs bàrbares i els seus habitants abandonaran la vorera del mar per refugiar-se a les muntanyes mes properes; on fundaren un altre ciutat posant-li per nom: Montolivo.
En 1295 Carles II de Anjou, Conde de Provenza, sent dona conta de la importància estratègica del lloc i estableix, en el mateix lloc, les fronteres del seus dominis. A fi de que els habitants tornessin a repoblar la rada als obsequio amb una franquícia contributiva. La ciutat fou vautiçada, com: Villa Franca.
Darrera la sedició de Niza, en 1388, Villefranche-sur-Mer va passa als dominis del Ducat de Saboya. La ciutat va ser, per tant, l’únic port marítim del ducat alpí fins la construcció del port de Niza en el segle XVIII, obtenint els ingressos de tots els vaixells mercantils que arribaven a port.
En 1543, amb la ocupació de la rada per la flota franco-turca dirigida por Barbarroja, el duc de Saboya, Manel Filiberto, ordena la fortificació de la rada. Al mateix temps se construïren, en aquesta època, el fort de Mont Alban i la ciutadella Saint-Elme, la seva construcció es va acaba en 1557 , per primera vegada , as construïa una flota de vaixells de guerra en la dàrsena del port.
La ciutat va ser víctima de múltiples ocupacions franceses entre 1720 y 1820 i fou annexionada, definitivament, a França en 1860 junt amb els dominis del Contat de Niza.
Lloc d’estiuejar fins a finals del cicle XIX, la rada de Villefranche-sur-Mer, fou el lloc un s’estableix la 6ª flota de guerra americana durant la Segona Guerra Mundial entre 1945 i 1962.
Villefranche-sur-Mer es, actualment, es el primer port de França dedicat als creues de recreo.

Dilluns 10 del mati en la coberta del Gran Celebracion esperant desembarcà , al fons Villefranche

Baixant la llanxa per trasllada els passeges al port de Villefranche

El Gran Celebracion anellat al fons a la entrada de la Baia per falta de fundaria

Festa popular enramada marítima a la baia de Villefranche

Carrer típic de la part vella de Villefranche

Fira de pintors setmanal al passeig maritim

Port Roval de la Darse, al fons la llanxa per traslladar els passeges del Creuer al port de Villefranche

Entrada principal de la Ciudadela de Villefranche

Dimarts 12-5-09

Arribada a Florència

Visita a Florència

Florència, tradicionalment Florença, (en italià Firenze) és una ciutat d'Itàlia, capital de la província homònima i de la regió de la Toscana, al centre de la península itàlica.La seva població era de 366.488 habitants l'any 2002 (gentilici: florentins, florentines), que juntament amb les localitats que l'envolten arriben a fer una aglomeració al voltant del mig milió d'habitants.
Florència és considerada com el bressol del Renaixement i destaca per la seva riquesa arquitectònica i els seus museus. El domini de la ciutat per part de la família dels Mèdici és fonamental per entendre el paper d'aquesta ciutat a la història de l'art.
Florència, a 50 metres d'altitud, es troba a la zona de contacte entre la serralada dels Apenins i la plana aturonada de la Toscana, a uns setanta quilòmetres de la costa del mar Lígur.La ciutat es troba en el camí que uneix la plana padana, principal pol econòmic d'Itàlia (Milà, Torí, Bolonya, etc), amb la capital del país (Roma).
El riu Arno travessa Florència en el seu sector meridio. La història coneguda de Florència comença l'any 59 aC, amb la fundació d'un poblat("Florentia") per part d'ex-soldats romans que van formar una colònia (probablement ja iniciada en temps de Sul·la) que era renovada pels triumvirs després de la mort de Juli Cèsar.
Després de la segona colonització va prosperar ràpidament. Durant el regnat de Tiberi havia perdut el rang de colònia i era municipi. Plini el Vell esmenta la ciutat com a municipi. Les inscripcions permeten assegurar que va mantenir aquest rang durant tot l'imperi.
Es conserven les restes de l'amfiteatre, l'únic edifici del període romà, prop de l'església de la Santa Creu. Florència va prendre el lloc de Torí com a capital d'Itàlia el 1865 i va hostatjar el primer parlament de la nació, però la capital va passar a Roma sis anys després, quan aquesta fou annexada al regne.
Al segle XIX la població de Florència es va doblar, i es va triplicar al segle XX amb el creixement del turisme, del comerç, dels serveis financers i de la indústria. Durant la Segona Guerra Mundial la ciutat fou ocupada durant un any pels Alemanys (1943-1944).
El novembre de 1966, una bona part del centre urbà va patir la gran riuada de l'Arno, que va danyar molts tresors artístic

Museu Nacional Bargello esta situat en una antiga presó prop de la Plaça Sgnoria

Mirant i comprant un Pinocho, aquí en Florència va nexe el seu creador

El riu Arno al seu pas per Florència

Arco Sant Lorenzo

Una de las tantas esculturas que adornan Florencia

Duomo de Santa Maria del Fiore en Italia , Catedral de Florencia en Catala

Catedral de santa maria das flores-florença –italia

Florença: Duomo: Cúpula de Brunelleschi

Dimecres 13.5.09

Arribada a Roma

Alguns llocs que em visitat de Roma

El Panteó d'Agripa
El Panteó (en italià Pantheon) és un dels edificis de l'antiga Roma més ben conservats, construït originàriament com a temple dedicat a tots els déus (això és el que vol dir el nom grec Πάνθεον, Pàntheon), o més aviat a les set divinitats planetàries (el Sol, la Lluna, Venus, Saturn, Júpiter, Mercuri i Mart). En textos més moderns es troben sobretot Mart i Venus. Els romans l'anomenen popularment la Ritonna («la Rotonda»), i d'aquí prové el nom de la plaça on s'aixeca.
L'edifici original el va fer construir l'any 27 aC el polític i general romà Marc Vipsani Agripa, amic i gendre d'August. Més tard, va patir un parell d'incendis fins que Adrià el va reconstruir totalment, alterant la seva estructura entre els anys 118 i 128.
La façana està formada per setze fines columnes fetes de granit egipci i la seva cúpula és un prodigi arquitectònic. Només hi existeix una entrada de llum, l'òcul situat a la part superior de la semiesfera. L'efecte de la llum que hi penetra ha captivat molts estudiosos.
L'edifici fou declarat patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1980.

El Panteó des de la Piaza de la Rotonda

A la part posterior poden veure's els arcs integrats amb el mur

Interior de la Cúpula

Interior del Panteó

Fontana di Trevi
La Fontana di Trevi és la font barroca més gran i coneguda de Roma. Data del segle XVIII i barreja classicisme i barroc, i potser la seva part més coneguda és l'escultura del déu Neptú.
El tema de l'escultura és el mar. L'escenografia està dominada per un carro amb forma de petxina damunt del qual es troba la gran estàtua de l'Oceà, o Neptú, de Pietro Bracci, a la fornícula esquerra es troba l'estàtua de l'Abundància i la de la Salut a la dreta, les dues de Filippo Valle. Els relleus superiors representen a Agripa aprovant la construcció de l'Aqua Virgo i la llegenda del seu origen. Es situa davant del Palazzo Poli, i té 19'8 metres d'amplada i 25'9 d'alçada, a manera de gran arc triomfal.
La tradició afirma que el fet de llançar una moneda d'esquenes a la font porta bona sort o que hi tornaràs a la ciutat. A l'actualitat, l'Ajuntament romà s'encarrega de recollir les monedes diàriament i les destina a diverses entitats humanitàries locals.
La font va ser restaurada profundament el 1998 i es va aprofitar per modernitzar-ne el sistema hidràulic

Plaça Font Fontana di Trevi

Turistes preparats per llnça la moneda

Moment d'allança la moneda d'esquena per la bona sort

El Colosseu
El Colosseu, Coliseu (en llatí Colosseum, en italià Colosseo), va ser el gran amfiteatre de Roma. Conegut originalment com l'Amfiteatre Flavi (Amphitheatrum Flavium), passà a ser anomenada Colosseum per l'existència d'una gran estàtua, el Coloso de Neró, que estava ubicada al seu costat, estàtua que posteriorment va ser modificada i no ha arribat als nostres dies.
En l'antiguitat posseïa un aforament per a 50.000 espectadors, amb vuitanta files de grades. Els que estaven prop de la sorra eren l'Emperador i els senadors, i a mesura que es pujava se situaven els estrats inferiors de la societat. Al Colosseu tenien lloc combats entre gladiadors, baralles d'animals i altres espectacles. Es va construir just a l'est del Fòrum Romà, i va ser el més gran mai construït l'Imperi Romà. Es va completar l'any 80 sota el govern de l'emperador Titus, i va ser modificat durant el regnat de Domicià.[1]
El Colosseu es va usar durant gairebé 500 anys, celebrant els últims jocs de la història en el segle VI, bastant més tard de la tradicional data de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident fixada l'any 476. Així com les baralles de gladiadors, molts altres espectacles públics tenien lloc aquí, com a naumàquia, caça d'animals, execucions, recreacions de famoses batalles, i obres de teatre basades en la mitologia clàssica. L'edifici va deixar de ser usat per a aquests propòsits en l'alta edat mitjana. Més tard, va ser reutilitzat com a refugi, fàbrica, seu d'una ordre religiosa, fortalesa i pedrera. De les seves ruïnes es va extreure abundant material per a la construcció d'altres edificis, fins que va ser convertit en santuari cristià, en honor als presoners martiritzats durant els primers anys del cristianisme. Aquesta mesura va contribuir a aturar l'espoli i ha fet possible la seva conservació.
Encara que l'estructura està seriosament danyada a causa dels terratrèmols i els picapedrers, el Colosseu sempre ha estat vist com una icona de la Roma Imperial i és un dels exemples més ben conservats de l'arquitectura romana. És una de les atraccions turístiques més populars de la moderna Roma i encara està molt lligat a l'Església Catòlica Romana, per la qual cosa el Papa encapçala el viacrucis fins l'amfiteatre cada Divendres Sant.
El 7 de juliol de 2007, va ser reconeguda com una de les Noves Set Meravelles del Món Modern.

Façana exterior del Colosseu abarrotada de turistes

Façana del Colosseu iluminada de nit

Simulacre batalla gladiadors recordant temps passat

Interior del Colosseu

Basilica de Sant Pere
La Basílica de Sant Pere del Vaticà (en italià Basilica di San Pietro in Vaticano) és un dels principals edificis del catolicisme i el més gran tant en importància, ja que és l'església dels papes, com per les dimensions, ja que fa 193 metres de llargada i 44,5 d'alçada. Està situada a la riba del riu Tíber, dins del territori del Vaticà, estat independent dins de la ciutat de Roma.
La construcció de la basílica es remunta a l'època del martiri de Sant Pere, quan es va construir un petit monument commemoratiu al lloc on havia estat enterrat el sant, prop del circ de l'emperador Neró. L'any 324 es va construir sobre la tomba una basílica paleocristiana, aprofitant la llibertat de culte que havia establert l'emperador Constantí.
Aquesta primera basílica va ser enderrocada al segle XIV quan amenaçava d'esfondrar-se i, a partir del 1506, en temps del papa Juli II, es va iniciar el procés de construcció de la nova basílica, que duraria més d'un segle i on hi intervindrien els artistes més grans del renaixement i el barroc: Miquel Àngel, Bramante, Rafael, Maderno i Bernini.
Les obres es van acabar temps del papa Pau V, el 1612, el nom del qual es pot veure escrit a la façana.

Vasilica de Sant Pere

Vista interior de la Vasilica

Baldoquino de sant Pere del Vaticá

Plaça de Sant Pere

La Plaça de Sant Pere (Piazza San Pietro en italià) es troba davant de la Basílica de Sant Pere a la Ciutat del Vaticà. La plaça limita a l'est amb el riu Borgo i s'hi pot accedir a través de la gran avinguda central anomenada Via della Conciliazione (en honor als Pactes del Laterà de 1929). L'espai fou dissenyat per Gian Lorenzo Bernini entre els anys 1656 i 1667 sota la direcció del papa Alexandre VII de tal manera que qualsevol pogués veure el papa donar la seva benedicció, ja sigui des del mig de la façana de l'església o des d'una finestra del Palau Vaticà.
La plaça és una esplanada trapezoidal que s'obre lateralment mitjançant dos passejos porticats en forma d'el·lipse sobre els quals descansen les figures de 140 sants de diverses èpoques i llocs. Al mig de la plaça s'erigeix un obelisc d'uns 25 metres d'alçada portat des d'Egipte i que originalment estava situat al Circ de Neró a l'antiga Roma. L'any 1586 es situà l'obelisc en aquest lloc davant de la Basílica com a homenatge al martiri que Sant Pere va patir en l'esmentat circ.
Sol ser el lloc on es congreguen els fidels per escoltar les misses que el Papa porta a terme des del balcó de la basílica en ocasions assenyalades o quan es preveu que s'hi reunirà una multitud massa gran per encabir-la al temple.

Dijous 14-5-09

Arribada a Nàpols

Visita a Nàpols

Nàpols és la ciutat més gran de la Itàlia meridional i una de les ciutats més grans d'Itàlia, amb una població de 1.200.449 habitants. Els darrers anys del segle XX va perdre molta població, però el 2004 la població ha començat a créixer a un ritme del 7,9% anual, la qual cosa la converteix en la metròpoli que més creix a Europa. Té una població metropolitana de 4,2 milions d'habitants. A diferència de moltes ciutats europees, hi ha pocs immigrants a Nàpols a causa de la pobresa i de la inseguretat. El 2004 hi havia 40.413 estrangers a Nàpols, un 1,3% de la població total. Com moltes altres ciutats d'Europa occidental, Itàlia ha anat testificant una gran afluència d'europeus de l'Est, molts dels quals són treballadors d'Ucraïna, de Polònia, d'Albània, i de Romania.A causa de la proximitat al mar, com la majoria de les ciutats banyades pel Mar Tirrè i el Mar Mediterrani, el clima de Nàpols en general és suau, amb poca diferència entre l'hivern i l'estiu. A l'hivern la temperatura mitjana és de 8°C al gener i a l'estiu a prop de 23°C al juliol. Les precipitacions són d'aproximadament 1000 mm anuals, i les pluges es concentren al començament del període hivernal. No obstant això, Nàpols és la segona ciutat més assolellada d'Itàlia, després de Salern.

A la coberta del Gran Celebration i Nàpols al fons

El Passeig i la estació Marítima de Nàpols, al fons dos creues un a cada cantó

La Via San Gregorio Armeno.

El castillo Maschio Angioino.

El Castel dell'Ovo en el islote de Megaride, donde desembarcaron los colonos griegos en el siglo VII a. C.

Monte Vesuvio

Després de molts segles de tranquil litat, l'erupció va començar el 24 d'agost del 79 AD, i va durar fins al dia següent. Durant els mesos anteriors hi va haver senyals típiques de que hi hauria una imminent erupció, tals com ascens en porcions de sòl i nombrosos terratrèmols locals.
Prop de les 13'00 hores del 24 d'Agost, una gigantezca columna es va alçar sobre el Monte Vesuvio i va començar a caure tefra. En l'àrea al voltant de Pompei, el gruix de la capa d'tefra va augmentar de 6 a 8 polzades per hora. La pedra tosca, que compon la tefra, era de fins a 3 polzades de diàmetre. Atès que aquests petits peñazcos arribaven a velocitats de fins a 100 milles per hora, és possible que hagin causat danys i morts aïllades i, després d'unes hores, fer que alguns sostres col lapsats. Aviat, la ciutat sencera es trobava en completa foscor, un fenomen que és familiar per a altres poblacions on se succeeixen erupcions, com ho és el cas del Monte Santa Helena, i el Monte Pinatubo. Els residents probablement ni sabien què estava passant i es van quedar a casa esperant que tard o d'hora, acabaria la pluja de roques.
Després de set hores en activitat explosiva contínua, l'erupció va arribar fins a una porció baixa i menys evolucionaa de la càmera de magma, cosa qu causar que la composició de l'erupció canviés abruptament; implicant una aguda interface entre dos tipus de magma a la recambra d' magma.L'erupció va prendre més força, i la columna de cendres va assolir major altitud. Va continuar caient pedra tosca durant cinc hores més.Hora, en el matí del 25 d'Agost (aproximadament a les 01'00 hores), l'àrea de Pompei estava coberta per 1.5 yardas de pedra tosca
Va ser llavors quan va passar un segon canvi en la dinàmica eruptiva.El canal de ventilació es va obrir de tal manera que la pressió de gasos locals ja no podia mantenir lla elevada columna eruptiva Aquest fenomen és el que els científics anomenen col lapse de la columna eruptiva. La barreja de gasos i cendres ja no s'eleva sinó que immediatament comencen a baixar per les turons del volcà, formant gigantezcas allaus de flux piriclástico, el qual llisca ràpidament costa avall, destruint tot el que troba al seu pas. Aquest canvi en les dinàmiques eruptives va resultar fatal per als milers de persones al voltant del volcà. Les ciutats romanes d'Pompei i Herculaneum foren destruïts en qüestió de minuts.
Pompei i Herculaneum foren redescobertes al segle 18, amb molts dels seus tresors intactes. La reconstrucció d'aquestes ciutats proporciona una idea viscuda del que el Vesuvio és capaç de fer.

La ciudad de Nápoles, con el Vesubio al fondo

Pompeya el último día (recreación de Discovery Channel).

El interior del cráter.

Divendres 15-5-09

Arribada a Tunísia

Visita a Túnisia
Tunísia o República de Tunísia (en àrab الجمهورية التونسية, al-Jumhūriyya at-Tūnisiyya) és un estat musulmà del nord d'Àfrica que fa frontera amb Algèria a l'oest i amb Líbia al sud-est, mentre que el mar Mediterrani banya les seves costes, al nord i a l'est del país. És el país més petit ubicat a prop de la serralada muntanyosa de l'Atles. Aproximadament el 40% d'aquesta nació està composada pel desert del Sàhara, mentre que la resta és sòl fèrtil i perfecte per a l'agricultura, a més a més, té 1.300 km de costa.

El territori de la Tunísia moderna va ser administrada gairebé en la seva totalitat sota el nom de la província romana d'Àfrica, i es va convertir en un dels graners de Roma. En el segle V, els vàndals al comandament de Genseric, van envair la regió. En el segle VI, Belisari va recuperar la regió per a l'imperi Bizantí. En el segle VII es va convertir en part de la Dinastia Omeia i els abbàssides, sota el nom de Ifriqiya, durant aquesta època es va fundar la ciutat de Kairouan. Posteriorment els berbers nadius van arribar el poder amb el beneplàcit del Califat fatimita, i es va enderrocar la dinastia aglàbida, col·locant-se en el seu lloc la dinastia dels Ziris. En el 1045, els ziris van renunciar al Xiisme, i els fatimites van enviar a Banu Hilal, una confederació de beduïns, a acabar amb els ziris. D'aquesta manera, la regió va ser devastada i la pròspera indústria agrària es va arruïnar.
Durant la Segona Guerra Mundial, Tunísia va ser una de les colònies franceses lleials al règim pro-alemany de Vichy, i tropes alemanyes es van atrinxerar en el seu territori, sent atrapades. Tunísia continuaria sota el control colonial de França després de la guerra i arribaria a la seva independència el 1956

Patio del Museo Nacional del Bardo

Vista de las ruinas de la ciudad púnica de Kerkoune (Cabo Bon).

Almilar de la mezquita de Zaytuna de estilo Almohade

Gran mezquita de Mahdia construida por los fatimíes chiitas.

Anfiteatro de El Djem, emblema de la cultura romana en Túnez.

Mosaico de Daniel en la fosa de los leones, expuesto en el Museo Nacional del Bardo.

Dia 15-5-09 a les 20 h
Sortida de Túnez a Barcelona

Dia 16-5-09 tot el dia Navegant

Algunes de les activitats duran la nevagacio

En el bar Gomila cobereta10 demostració de doblat de tovallons i tovalloles

Escales interiors dobles per accedí a totes les plantes

Coberta 10 terrasses , piscines i jacuzzis

Buffet lliure Triana

En el Bar Bellavista amb un matrimoni de Lleida

Show de Nit Gran Teatre Mirasierra, Paris Paradis

Demostració artesanal amb fruites diverses

Vestits de gala per el còctel de la nit del Capità

Carnaval en la Rambla festa de disfresses

Coberta 9 Sala la Rambla fent practiques de ball

Entrada al Saló de bellesa

Totes les Fotos del Creuer

Open publication - Free publishing - More premia

VACANCES A LANZAROTE PER IMSERSO

2008-11-24T05:18:00.000-08:00

Hotel Corbeta

Aquest ampli complexa està compost por un edifici principal i varis bungalows, sumand entre tots un total de 360 vivendes. Oferint als seus hostatges una amplia zona ajardinada i de bany i un hall de entrada amb una àrea de recepció 24 hores. Ademes, hia una sala de televisió, una sala de jocs, un supermercat, algunes tendes, cafeteria, pizzería, un acollidor bar i un restaurant climatitzat. Els hostatges poden edemes utilitzar la connexió a Internet de pago i el servei de lavandería. Per els mes petits, el hotel esta previst de un club infantil i de un parc.

Els bungalows estan decorats amb un estil tropical (fusta de mimbre) i distribuïts com segueix: el saló te un sofà llit per 3 ó 4 persones, caixa forta, escriptori, frigorífic, TV via satélite . El dormitori te 2 llits individuals y telefono de línia directa. Ademes, te un bany complert amb secado. La terrassa te una taula amb 3 cadires i 2 tumbonas.

A la part exterior hia 2 piscines de aigua dolce i 2 de aigua salada (alguna climatitzada) amb una zona per nens y tobogans, un àrea deportiva, bar de aperitius y terrassa amb sombrillas. Tenen la possibilitat de utilitzar el solàrium y practicar una gran varietat de activitats de temps lliure, com ping-pong, tiro amb arc, volley-playa, petanca, minigolf, gimnasta y boceu, tenis, squash, monta en bicicleta de muntanya i jugar al billar.L'hotel te un ampli i variat programa de activitats i de entreteniment, tant per adults com per petits.

Entrada principal Hotel Corbeta

Hall de entrada amb una àrea de recepció de 24 hores

Escalinata de mabre de entrada i sortida del Hotel

Salo bar i sala de ball

Sortint del bungalows tot caminant per anar al Restaurant

Apunt de esmorzar al Restaurant al fons a ma dreta el bufet

Les dones com sempre comprant a les botigues en aquest cas de Platge Blanca

Caminant pel passeig marítim de Platge Blanca

Recinte de bungalows decorats amb camins i arbres

Exterior d’un bungalows

Conjunt de Piscines, 2 amb aigua salada i 2 amb aigua dolc climatitzades

Llocs d’interès de Lanzarote que vàrem visitar

Una de les grates diferencies de Lanzarote, si la comparem amb les altres Illes de Canàries o d’altres llocs de turisme, es la seva oferta de atraccions turístics, Lanzarote es un lloc exclusiu de Sol i Platges, aquí i trobareu llocs que dàveu visitar La oferta d’atractius turístics que he recollit de Lanzarote, esta basada primera ment en centres de Art, Cultura i turisme, que estan administrats per el Cabildo de Lanzarote. Es un conjunts de llocs que destacant per ser, alguns d’ells naturals, i avé sigut decorats i adaptats per el destacat artista lanzaroteny Cèsar Manrique.

En el sector Nord es troben los “Jameos del Agua”,Jameos es la part d’un tub volcànic, de la que sa derrumbad el sostre a causa de l’acumulació de gasos, generant una apertura circular per la que espot accedir al interior del tub volcànic. Dos d’aquest Jameos (orificis) i el tram del tub per un va circular el magma es el que sa dominat “Jameos del Agua”.

Monument de los Jameos del Agua situat a la seva entrada

Escalinates per accedir als Jameos

Entrada ajardinada d'un Jameo

Interior d'un Jemeo condicionat per ser visitat

Interior d'un tub volcànic restaurat per ser visitat

Vista d'un dels Jemeos mol visitat

Cova que dona entrada al Auditori

Auditori que comunica amb un túnel de dos quilometres de llarc a les Coves de los Verdes

Mol apropà es troba la "Cueva de los Verdes". Aquesta cova es va formar a causa d’una corrent de lava mol fluida, podem accedir a ella a traves d’un Jameo. Dos quilometres de la cova han sigut accionats per ser visitats, es possible aprecia capritxoses formes a les roques i estalactites originades per el goteix de la lava. En el interior de la Cova s’ha habilitat un auditori que brinda una excepcional acústica un se realitzant mol sovint ,concerts amb instruments de vent.

Monument a la Cueva de los Verdes

Entrada a les coves

Tot baixant per accedir a les diferents grutes

Capritxosa forma de roca i estalactites originades per el goteix de la lava

Orifisi d'un cràter format per les corrents de lava

Formes en las Roques provocades per erupció volcànica

També en el sector nord de Lanzarote trobem el “Mirador del Rio” està exactament al cim del Risco de Famara a 470 mts. D’altura, on antigament existia una bateria de metralladores i canons. Cèsar Manrique va dissenyar en 1973, un es divisa el conjunt de illes e illots nomenats “Archipiégalo Chinijo” en primer lloc la Illa La Graciosa.

Monument al Mirador del Rio i esplanada entrada principal

Mirador espectacular de vidre envoltat de pedres volcàniques

Arcada i passarel'la amb pedra volcànica i la Illa Graciosa al fons

Fent fotos a la Illa Graciosa des de fora i dintre del Mirador del Rio

Menjador del Mirador del Rio

En el centre es trobant, El “Jardins de Cactus”, Es un jardí botànic de 5000 mts2 que acull a la vora de deu mil exemplars de cactus de més de mil espècies distintes. El Jardí sa construït sobre una cantera de extracció de cendra volcànica i la obra arquitectònica està construïda amb pedra i en formació de terrassa, mol semblant a un anfiteatre roma

Entrada al Jardin de Cactus amb aquesta escultura imprassionant de Cactus gegant

Conjunt de Cactus de diferents espècies

Vista panoràmica del Jardí un si pot veure un conjunt de grades semblants a un amfiteatre Roma

Conjunt de Cactus rodons mol grans amb moltes punxes

La “Casa i Museu al Campesino” i el “Monument al Campesino” es trobant al centre de la Illa . La casa museu va obrir les portes al públic l’any 1968, es una creació de Cèsar Manrique i Jesús Soto. Era un antic caseriu que ha estat restaurat i per tan conserva la arquitectura rural de Lanzarote. El monument va ser construït amb el propòsit de homenejar el esforç de la comunitat pagesa de la Illa .

Monument a la Casa i Museo al Campesino

Entrada principal als Jardins del Museu del Campesino

Jardins interiors del Museu

Resinte del Museu amb ceramicas i figures

Escales en punt de circumferència voltada de parets volcàniques per accedir al restaurant

Escales i manjador al fons, un si fan uns plats per llaparsan els dits

En el surt de Lanzarote trobarem, el mes visitat atractiu turístic de la Illa, el “Parque Nacional Timanfaya”. Las erupcions volcàniques produïdes entre els anys 1730 i 1736 que van destruí camps de cultius i pobles sencers, cobrin de cendres i material volcànic tota la Illa, aquestes erupcions son las causants del naixement dels cents de cràters que avui podem observa en aquest magnífic lloc.

Monument del Parc Nacional Timanfaya

Passejada típica amb camell per el Parc Nacional Timanfaya

Coent car de pollstre i conill amb unes parrilles existens a la boca del cràter

Mirant l'afecta produít per la brossa tirada al cràter

Craterc en erupción activa

Cràters volcanics produits per las erupcions dels anys 1730 i 1736

Tirant l'aigua dintre la voquilla perque els turistes vexin el sortidor de vapor

Sortidor de vapor surtin d'una boquilla produit per el contacta amb l'aigua

Altres atractius turístics, que mereixen se visitats son La “Fundación César Manrique” fundada l’any 1987. Esta ubicada en la localitat de Taro en Tahiche a la casa un visqué l’artista durant 19 anys. Fou construïda a la bassa de cinc bombolles volcàniques i tenen una arquitectura tradicional de Lanzarote

Monument a la Fundació César Manrique

Entrada al museu de César Manrique

Jardí amb llac i flors diverses

Barbacoa construida a l'estil de Lanzarote

Un dels jardins interiors voltat de pedres i terra volcànica

Passadis tipo gruta d'acses a la sala d'estar i picina

Sala d'estar dintre d'una bombolla volcànica lindan amb la picina

Picine construida dintre d'una bombolla volcanique

Fotos Lanzarote

VACANCES A EIVISSA I FORMENTERA PER IMSERSO

2008-05-09T12:24:00.000-07:00

Hotel Es Pla
Es troba envoltat de jardins mol ven conservats, a 200 metres de la platja , del poble de San Antoni de Portmany. Aquest acollidor hotel te 175 habitacions amb aire condicionat, totes amb una decoració senzilla, colors neutres, terres de ceràmica i mobles de fusta de pi . Està provis de balcó, televisió per satèl·lit, telèfon de línia directa, frigorífic i aigua mineral.
Els hostatges podem gaudi de la piscina descoberta o descansar del sol sota l’ombra de uns dels arbres majestuosos del jardí. L’hotel també disposa d’una piscina coberta climatitzada, tenis de taula , tir amb rifle i activitats de oci programades. El restaurant disposa de bufet lliure i salo bar mol acollidor

Vista entrada principal del Hotel

Jardins per passejar i jugar els infans i com no els grans

Resinte Piscina i d'esbarjo per pendre el Sol

Recepsio oberta les vint-i-quatre hores del dia

Sala bar per aperitius i refrescos

Saló per descansar i jugar a quansevol joc de taula

Habitació amb balconada un si veuen tots els jardins del recinte

Una soculenta Paella D'Arros per lleparte els dits

Divertiments ques fan desprès del sopar per passar la estona divertida i alegra

Historia de Sant Antoni de Portmany
.
En el segle II aC. els romans s’establien en la illa fundant Portús Magnus, segle mes tard es conquistada per els moros, posant-li Portumany. Fins el segle XIII, després de la reconquista de la illa per part de Jaume I, no fou constituït l’actual nucli urbà de Sant Antoni de Portmany.

A partí del segle XVI, pels constants atacs pirates, la població comença a bellugar-se , motivant la construcció de mols sistemes defensius al llarg de tota la costa, al igual que por totes les illes, per protegir a la població. Maregen especial menció les restes de una antiga fortificació situada al voltant del Cabo de Albarda, conegudes com Torres d'En Lluc.

No es fins els mitjans del segle XX, amb el Boom Turístic, quant la població pateix el millor moment de esplendor de la seva historia, que duran fins els nostres dies. Es creant les primeres infrastructures hoteleres y es visitada per els primers turistes.

Estació de Autobusos per poder desplaçar per tota la Illa

Caixes de peix fresc acabades de descarregar del Moll

Les dones com està mandat mirant les tendes de roba

Monument a la Pau en un jardí de Sant Antoni

Passejant pel Port Marítim

Assentats en un banc del Passeig Marítim

El Monument al Ou de Colón es troba situat en una rotonda al voltant de la Platges de Sant Antoni. Es tracta de una escultura en forma de ou, realitzada en formigó armat i te 6 metros d’altura , en el seu interior destaca una replica de la carabela Santa Marià realitzada en ferro. Va ser inaugurada l’any 1992.

El popular Mercadillo "Hippy" de Las Dàlies es celebra tots els dissabtes i acudeixen milers de persones, especialment entre el 1 de maig i el 31 de octubre. Es ven roba Adlib, bijutería, sándalo, instrumentes musicals exòtics, CDs de música ètnica, joieria, teles decoratives, estatuillas, antiguitats hindúes, pares, llibres i un llar etc. .En el mercat també ja un restaurant i altres llocs un si podrà degustar sucs naturals o pastissos àrabs.

Passejada típica amb carrilet per visitar sones turístiques

Ja una infinitat diversa de regals que tomplent els ulls i no saps que triar

Mercadillo un les senyores disfrotant mirant i comprant

El castell d’Eivissa comprèn un conjunt d’edificacions de diverses èpoques i de molt interès.
Actualment està en procés de restauració per a reconvertir-se en un Parador Nacional.
L’origen del castell podria remuntar-se a l’època àrab, quan encara no existien les morades renaixentistes, un conjunt de 12 torres, conformaven una estructura fortificada.
El recinte ha evolucionat amb els diversos pobladors de la illa, essent la residència dels militars i dels representants del govern. A les seues dependències es conserven diferents elements arquitectònics d’estil gòtic, renaixentistes i àrab.

Homenatge del poble D'Eivissa i Formentera 1883-1973 a Ysidre Macabich i Llober capella de la parroquia

Un dels patis del Castell

Interior del Castell

Entrada al Castell

Santa Eulàlia,la tercera població en número de habitants de Eivissa , es troba a 21 km del aeroport i es un lloc ideal per famílies y turistes en busca de pau i tranquil·litat. ja un passeig marítim precisos que se estenc al llarg de la platja, envoltat per una línia de frondoses palmeres. Hotels i apartaments de qualitat en tota la zona.

Fotografia feta a la soca d’un arbra centenari

Passeig marítim de Santa Eulària des Riu

Desenbarcant al Port de la Savina de Formentera prosedent de Eivissa

Formentera és una de les Illes Pitiüses, que consta d'un únic municipi. Amb una superfície de 77 km² és l'illa habitada de menor extensió de les Illes Balears. Ocupa la posició més meridional, separada de l'illa d'Eivissa per un estret pas d'aigua i d'illots comuns anomenat es Freus, de 7 quilòmetres de longitud.

La Savina: que junt amb el seu port conforma el primer nucli que es troba el visitant, ja que és el punt a través del qual s'arriba a l'illa. Si alguna cosa caracteritza La Savina és el constant transit d'embarcacions: vaixells carregats de turistes i formenterers, ara s'hi poden trobar gran quantitat de bars, restaurants i petits comerços, donant així molta més vida i color al petit port de Formentera

Es Trucadors és una península que es troba al nord de Formentera. Pertany a la parròquia de Sant Ferran de ses Roques, dins la vénda de ses Salines, i està inclosa en el parc natural de ses Salines

Vista del Far de la Mola

La Mola es la zona mes 'allunyada' de la illa. No significa, però, que la seva visita no sigui obligada. Es tracta també de la zona mes elevada, 192 metres sobre el nivell del mar.
El far destaca per la seva majestuositat, punt de referència per navegants y aventurers, així En La Mola es troba la parròquia de Nostra Senyora del Pilar que com la seva blanca església. Sa convertit , junt amb el mencionat far amb una imatge distintiva de la zona

Travessar el mar caminant uns 150 metros, o nedant millor dit, arribant a la illa de s’Espalmador, trobareu els famosos fangs , que han sortit en la pel·lícula “Lucía y el sexe”. La veritat es que apart de les seves qualitats medicinals , no ho recomano ha ningú si no mireu la foto i vosaltres mateixos

Un recull de fotografies de les Vacances a Eivissa i Formentera

VACANÇES A MALLORCA PER IMSERSO

2007-10-03T03:32:00.000-07:00

HOTEL OLIMPO BAY

Descripció: Disposa de 90 habitacions, totes tenen telèfon, bany complert i terrassa o balcó i aire condicionat. El hotel disposa de piscina, un jacuzzi exterior y sauna gratuïts; menjador amb servei de bufet, bar interior y exterior. Activitats diürnes y nocturnes amb animadors per adults i nens. Internet i caixa forta en les habitacions (pagament en la recepció), lloga de cotxes, maleter i habitació per canviarsa a la sortida gratuïts.

Aquest atractiu hotel de platja està situat per sobre del port de beles de El Arenal. La atractiva Platja de Palma està a uns passos. Enfronta del hotel podreu trobar servei de transport públic. En els voltants i han moltes tendes i comerços. En el centra de El Arenal trobareu nombrosos llocs de oci i entreteniment i una animada y variada zona turística, a tants sols 350 m. del Hotel Olimpo Bay

Fatxada principal Hotel Olimpo Bay

Bufet lliure mol complert i exquisit

Prenent un tallat en el Bar esperant l'Hora del Bingo

Fent comentaris en la porta de Perles Majoricas

Visita a Perlas Majorica

La història de Majorica s’inicia el 1890, en la figura d’un innovador empresari alemany, Eduard Hug Heusch. La seva fascinació per la perla l'impulsa a fabricar perles artificials. És a Manacor on Heusch troba l’artesania i tradició que busca. Des de llavors, la seu de Majorica s’estableix a l’illa de Mallorca, una de les més belles del mediterrani. Era l’inici d’una tradició i una professió, una passió per les tendències i la moda en joieria,de la qual naixeria l’actual Majorica, tal com avui la coneixem.
Des de la creació de les seves perles orgàniques, infinitat de dones de tot el món han confiat en Majorica i en les seves joies de disseny clàssic i elegant per a ocasions especials. Actualment, Majorica incorpora constantment dissenys adaptats a les noves tendències en moda per a les dones més exigents que busquen, no només la qualitat i garantia de la joia Majorica, sinó també un disseny singular, ple de referències mediterrànies. Les joies de Majorica són elaborades per l’equip d’experts artesans joiers de la companyia, seguint les idees desenvolupades pel grup de dissenyadors encarregat de descobrir tendències i plasmar-les en forma de peces de joieria. El resultat d'aquest treball es reflecteix en col·leccions que conjuguen tradició i tendència i en dissenys elegants que permeten lluir una joia Majorica com a complement en qualsevol ocasió

Sala de m'untatge amb una operaria confeccionant les perles

Vista de una sala d'un surtit de joies Majoricas

Fent comentaris amb la dependenta per unes arracades per la Bea

La Bea mol coqueta emprovant unes arracades

Apunt de sortir dons les joies son mol llamineres

EL VIDRE BUFAT

El procés que s’utilitza per fabricar objectes de vidre a Mallorca de manera artesana és el que s’anomena la tècnica del bufat, els orígens del qual sembla que es remunten al 200 aC.
El bufat consisteix a introduir un tub de ferro, la canya, en una quantitat de vidre fos i bufar per l’altre extrem. Per treballar el “globus” de vidre inflat es va donant voltes a la canya i estirant amb unes pinces la pasta de vidre fos. Quan la peça està aconseguida, amb un tallant es separa de la canya.

A les fàbriques de vidre, a més de trobar peces de tot tipus produïdes de manera artesana, veurem els mestres vidriers treballar en directe. Davant nostre la massa ardent prendrà forma, mitjançant bufat o modelatge i apareixeran com per art de màgia el color i els trets que l'artista vulgui imprimir a la creació. Una activitat que és en si mateixa un espectacle i que ens proporciona productes pràctics i de gran bellesa.

Unes pinces i una canya de bufar són els únics instruments per la realització dels més diversos objectes de vidre

Fent comentaris amb unes amigues del Hotel ,abeura quina pesa em de comprar

Vista espectacular de peses de tots colors i formes diverses

Contemplant les vitrines de peses de tot tipus i colors

Tren Tramvia de Sóller

L’anada de Palma de Mallorca a Sóller amb el tren de fusta serà un aconteixement que tota la família recordarà com un dels més planers de la seva vida de viatges. Arribats a Sóller, després de travessar tota la plana de Mallorca a 40 km hora, i les muntanyes del nord per un túnel de vertigen, podreu admirar les flors d’aquesta vall beneïda pels Déus. Llavors serà l’hora d’agafar el tramvia fins el Port de Sóller, baixant encara més lentament, per un mar de tarongers, llimoners i vinyes, fins el mar blau que ens espera. La tornada cal fer-la igual, però a l’invers. Un dia sense agafar el cotxe a Mallorca. Una experiència molt bonica

Interior del Tren Tramvia direcció Sóller i contemplant el paisatge

Parada obligatòria per contemplar el paisatge i fer Fotografies

Vista panoràmica amb ametllers florits i el Poble de Sóller al fons

Baixant del Tren Tramvia per visitar la Bahia de Sóller i dinar amb un Restaurant

Embarcació anellada al Moll de Sóller per fer travessies turístiques

Por de Sóller amb embarcacions particulars anellades al moll

Vista panoràmica de la Bahia de Sóller

El Santuari de Lluc

El Santuari de Lluc, centre espiritual de l'illa de Mallorca, es troba en el terme d'Escorca, al cor de la Serra de Tramuntana, a uns 500 metres d'altura sobre el nivell del mar. La vall que acull el santuari és envoltada de puigs de més de 1000 metres com el Puig de Massanella o el Puig Tomir. Aquest monumental marc de muntanyes, el seu frondós alzinar i les plujes abundants i nevades a l'hivern fan de la Vall de Lluc un paratge natural extraordinàriament singular i atractiu. Des de l'antiguitat, Lluc ha estat un espai dedicat al culte religiós, essent el principal exponent d'aquest fet el jaciment prehistòric de la Cometa dels Morts (s. IV a.C), situat prop del santuari. Els pobladors romans consagraren el bosc d'alzines al culte d'una divinitat, denominant l'indret Lucus, paraula llatina que significa bosc sagrat. Posteriorment, els musulmans que dominaren l'illa respectaren el nom en la forma d'Al-luc i en els primers documents escrits de la conquesta catalana del segle XIII l'indret és denominat Luc. Finalment en segles posteriors s'adoptà la grafia actual de Lluc.

L'Escolania de Lluc

L'Escolania de Lluc (coneguda popularment com els "Blauets", pel color de la sotana blava que duen en les celebracions) és una de les institucions més antigues d'Europa.En l'Arxiu del Santuari de Lluc hi data del 1531, quan el Prior Vaquer la constituí com a cor permanent dedicat al servei litúrgic, sobretot a la Mare de Déu de Lluc, patrona de tots els mallorquins. La trajectòria musical de l'Escolania és coneguda per tota Mallorca i més enllà de la nostra Illa.Els enregistraments que ha produïts superen la vintena: testimoni viu de l'extens repertori que s'ha anat forjant al llarg dels anys i del treball dels diversos directors d'aquest entranyable cor

Plaça de la font amb el Monastir al fons

Pati interior del Monastir Lluc

Foto amb en Joan i la Catalina amics de Mallorca al peu del monument de Sant Lluc

Contemplant les diverces especies de plantes i captus

Escales del Jardí Botànic amb una Maqueta d’un Molí de vent típic de Mallorca

ELS CALDERES

La historia de Els Calderes es remunta a l’any 1285, en el que apareix documentat sota el nom de la família propietària, els Calderes. Aquesta Possessió va passar en el segle XVIII a mans de la noble i antiga família Verí, que va edificar l’any 1750 l’imponent mansió senyorial que avui podem contemplar. Els Calderes està situat en el desviament de la carretera que condueix de Palma a Manacor a l’altura del quilòmetre 37. El conjunt de la finca està formada per l’edifici principal, les quadres y corrals amb animal autòctons de l’illa, entre ells el famós porc negre, del que s’obtenen la meravellosa sobrassada mallorquina. Així mateix pertanyen al conjunt les diferents dependències entre les que es troben el taller del ferrer amb les eines originals, el forn en el que es cuinava el pa i la coca

L’edifici principal correspon a l’esquema de la típica casa mallorquina i de tres pisos, façana sòbria i porta amb arc de mig punt. Té un ermós pati interior anomenat 'sa clastra', amb un estanc en el centre. L’edifici fou construït amb pedra de mares i ha rebut moltes reformes al llarg del segles

Menjador principal presidit per una gran taula perfectament decorada per a divuit persones

Sala de Música, amb un piano de principis del S. XIX.

Vestidor de la senyora amb un bonic tocador. Des de aquí es pot veure el Dormitori dels senyors amb el llit dessalat

A la Cuina encara es pot apreciar les eines tradicionals de l’època, com son les cassoles de fang, les casseroles de coure, etc. Va estar en funcionament fins l’any 1994

Esposicio d'eines diverses mol antigues per trevallar la terra

Tancat per les cabres i un empleat amb la galleda per munyirles, al fons la vinya amb temps de repos

Sala amb tots els estrics per fermentar i embotallar els diferents alcohols

Cuadra de Porcs pota negra per fer la tipica sobrassada de Mallorca

La Catedral de Palma, o Seu de Mallorca

La catedral de Palma es construí on abans hi havia una mesquita, que s'anava enderrocant a mesura que avançava la construcció de la catedral i que desaparegué l'any 1386. La construcció de la catedral començà a la darreria del segle XIII i durà tres segles i mig. L'obra començà per la capella de la Trinitat, a l'est. El seu primer arquitecte degué ser Pons des Coll. Després el succeí Jaume Febre, arquitecte també de l'església de Sant Domingo de Palma i de la seu de Barcelona. L'element següent, l'actual capella Reial, es construí entre 1314 i 1327, després d'haver eixamplat cap a la mar la plaça del Mirador. A mitjan segle XIV continuà l'obra amb l'eixamplament amb tres naus, moment en el qual degué intervenir Berenguer de Montagut

Porta entrada principal de la Catedral

La reforma d'Antoni Gaudí i Cornet (1904-1914), feta en temps del bisbe Pere Joan Campins fou criticada sobretot per la destrucció d'alguns elements com el corredor dels ciris mudèjar, però que eliminà el retaule barroc de la capella Reial que tapava la capella de la Trinitat i el retaule gòtic i començà a obrir els finestrals i rosasses. Gaudí avançà l'altar major fins davall la primera volta del presbiteri i mudà el cadirat des del cor renaixentista del mig de la nau central fins als murs laterals de la capella Reial, i entre la capella Reial i la primera columna construí unes tribunes amb els elements del cor i del presbiteri i col·locà les trones a continuació de les columnes esmentades. Són obra de Gaudí, també, la decoració de ceràmica amb els escuts d'armes els bisbes de Mallorca, posats al mur de cada costat de la càtedra episcopal, i els texts del Pontifical Romà amb lletra de ferro forjat daurat damunt el siti; també és obra de Gaudí la reixa que tanca l'absis principal, amb l'escut de la ciutat descompost en els seus dos elements; els lampadaris de les columnes (popularment, les trobigueres), la maqueta del baldaquí penjat amb cables i amb il·luminació elèctrica interior, que havia de ser provisional; el tornaveu, ara desaparegut de la cantoria o trona major, i el disseny dels símbols de la basílica (tintinàbul i conopeu) i altres elements. Col·laboraren amb Gaudí, Joan Rubió i Bellver, Josep Maria Jujol i Joaquim Torres-Garcia. Josep M. Jujol començà a policromar el cadirat i el mur posterior amb una representació de l'univers amb esquitxos de pintura. Aquesta intervenció s'interrompé tot just començada per l'oposició que provocà, però la part feta encara és visible.
L'any 1931 la seu es declarà Monument Historico-artístic.

Façana exterior un al seu interior ja la capella Reial dissenyada per Antoni Gaudi entre els anys (1904-1914)

Altar Major amb la capella Reial i la capella Trinitat

Catedral despres de la renovacio de Antonio Gaudi

La capella de Sant Pere (dita també del Santíssim) fou renovada per Miquel Barceló durant cinc anys (2001-2006) i ha esdevingut un nou atractiu turístic. L'obra de Barceló representa l'eucaristia a través la multiplicació dels pans i els peixos, la qual li permet mostrar la fauna marina, i les noces de Canaan al voltant de Crist ressuscitat. El cobriment de les parets de la part inferior de la capella fet de ceràmica pintada té una superfície de 300 metres quadrats i s'elaborà al taller del ceramista Vincenzo Santoriello, a Vietri sul Mare, prop de Nàpols. Barceló també és l'autor del mobiliari litúrgic: l'altar, l'ambó, la cadira presidencial i dos pedrissos. Tant la destrucció de la capella anterior com el nou disseny, sobretot la representació de Crist, fou motiu d'una forta polèmica. També foren objecte de discussió la foscor dels vitralls, de 12 metres d'alçada, pintats amb grisalla per recrear la llum submarina, i els honoraris de l'artista. Els principals defensors de la nova capella foren el bisbe Teodor Úbeda i Gramage i el canonge liturgista Pere Llabrés i Martorell i la reforma fou duta a terme per la Fundació Art a la Seu, amb el finançament de diverses institucions públiques i entitats privades. A hores d'ara l'anterior reixa artística de la capella resta desmuntada a la reixa del portal del Mirador exposada des de fa anys al temps.

Lateral dret Capella de Sant Pera

Lateral esquerre Capella de Sant Pera

Capella de Sant Pera renovada per Miquel Barcelo durant cinc anys (2001-2006)

Cloenda de les vacances

Cada nit desprès de sopar ens reunim tots a la sala bar per comentar amb els companys les activitats de la jornada, tot prenent un telladet per espera l’hora de fer el Bingo, en aquest cas farem la festa de cloenda junts tots plegats, cantant , ballant i fen gresca i fins un altre any ens podem veure

La Salva i la Bea fen la cloenda de fi de vacances

Cantant, ballant i passarlo d'allo mes ve

Amb les maletes preparades pel final de vacançes, fen la fotografia amb dues parelles d'amics de Barcelona

Un resum de totes les fotos de les vacances a Mallorca

Festa Majó

2007-09-28T05:00:00.000-07:00

Els gegants en Lluís i la Maria participant amb la festa Major,pels carres de Vilassar de Dalt

La Martina en el parc de Can Rafart disfrutant de les instal·lacions infantils

El grup de Avaneres de Vilassar de Dalt participant a la festa del Arros al Parc de Can Rafart

Preparant la paella de la ros per servir a les taules

El moment tant esperat servin l’arròs a tots els assistents

Santats a les taules dinan i comentant anecdotas de la festa

BUSCA BOLETS

2007-09-28T04:07:00.000-07:00

Cada any pel mes d'Octubre anem uns cuats amics a cercar bolets an un poblet d'Arago; tambe benan les nostre dones i pasem tres ó cuatre dies an una caseta d'en Fermin un dels cuatre amics, ans llavem abans que trenqui el dia per arribar apunta d'edia an el bosc,un cop hem arribat cumansem abuscarne si tanim sort am cullim de cuatre a cinc kilos cada un despres turnem al poble per dinar fern car a la braça, patates al caliu i com no turrades amb all i que no i falti la baguda.
Per la tarda d'espres d'pendre el café ó el carajillo ans posem a triar els bolets separan els mes bons per portals al poble per la familia i els amics.
Els que queden als trusaxem,als pasem per la paella pusanti all fins que desprenan l'aigua,despres als posem amb unes bossas d'eplastic amb cremallera fen el buit, als posem al congaladó per fels servi cuan faixi falta

CAN RAFART

2007-09-26T09:53:00.000-07:00

Havia estat propietat del Baró de Fuixà i després del Sr. Bruguera. Poc després de casar-se el Sr. Josep Bruguera se li concedí dita propietat, desprenent-se de la casa vella per a construir-ne una de més moderna, senyalada amb el número u, havent passat per diversos propietaris L'any 1899 va entrar-hi de masover L'Andreu Gel i la seva familia L'any 1980 en Casimiro Gel va deixa la parceria .Despres compra la massia el Sr. Porcioles quera l'Alcalde de Barcelona , finalment se la queda lAjuntament de Vilassar de Dalt per las activitats del Poble, fenti també el casal pels avis

ANÈCDOTES VILASSARECQUES

2007-09-24T10:33:00.000-07:00

Vilassar de Dalt fou un dels primers llocs del Maresme on es jugà a futbol.
I el seu club, dels primers també a formar part de la Federació. En un partit que es celebrava al camp de prop de la riera, un espectedor, en Miqueia, cridava desaforadament:- Penal, penal- I per què crideu d'aquesta manera si no se n'ha fet cap de penal?- li digué el seu veí.- 'Es que la meva dona és la primera vegada que ve al futbol i m'agradaria que veiés tirar-ne un.

LA FONT DE LA TEULA

2007-09-20T04:13:00.000-07:00

Font barroca presidida per un coronament floral molt característic d’aquest període artístic. Damunt els tres brolladors hi ha el relleu esculpit d’un marrà damunt d’un corn d’on ragen monedes ja que segons conta la tradició aquesta font va ser sufragada amb els ingressos obtinguts per les carnisseries del Comú.

Popularment es coneix com la font de la teula ja que al costat hi havia un safareig i abeurador que s’abatia d’aigua de la font a través d’una teula

Molt coneguda i celebrada per la seva aigua tan fresca, fins a l'extrem que la gent del varal de baix, anys i anys enrera pujaven a l'estiu a omplir els càntirs. Abans havia estat safareig públic on anaven a rentar-hi les dones. Avui, com tots sabem, de tan entranyable record hi queda encara la font amb la figura del be amb el morret escapçat

CAN PONS I ARENAS

2007-09-19T15:07:00.001-07:00

Era una masia situada sota can Colomer,les terres de la qual s'allargaven fins al sot d'en Pi, amb vinyes fins al camí de can Salvet i la Famada, llindan amb can Mayans. Cap als anys vint n'adquirí la propietat el Marquès de Gelida, construinse la capella i el primer cos de l'edifici que, segons llegat del Marquès, havia d'estar destinat a Asil. Després de la guerra civil l'Administració cedí a la vila de Vilasaar l'edifici, la Capella i la part que conté el pou, i allà foren traslladats els interns de l'Hospital del carrer Canuda.
D'aleshores ença l'Hospital de Sant Pere ve acollint aquelles persones de Vilassar en edats supremes, on les serenes alegries i el desprediment són els principis bàsics d'un altre viure perquè les hores tenen valor d'eternitat.

CORAL MARENY

2007-09-19T04:54:00.000-07:00

A la coral Mareny som una colla d'amics que cada Dijous tanim asaix cantem cansons de tot tipo i de cuan en cuan fem sortides;em estat a Holanda,França,Andorra,Madrid,i per tot Catalunya

VACANCES

2007-09-19T04:24:00.000-07:00

Aquet estiu e passat dos mesos a la finca da can Balleu, amb la meva familia que son els meus fills i nets, u epassat bol ve ans em banyat a la pisina ,feiman escurcions per la montanya itambe babiam aigua de la font de can Mamet,tambe van benir als amics i bam fer una paella d'arros

LA VENDIMIA

2007-09-17T09:11:00.000-07:00

Aquet Disapte dia 22/09/07; Tallarem el raim de la viyna de can Balleu, isarem tota la familia despres de cullir el raim i passarlo per la maquina i daxarlo amb unes portadares perque agafi color, farem el dinar amb una bona custallada feta alabraça i que no i falti la baguda