dimecres, 27 de maig del 2009

VACANCES CREUER GRAN CELEBRATION

Dia 10-5-09 a les 18 h

surtida de Barcelona cap a
Villefranche


El Gran Celebracion
El creuer Gran Celebration pertany a la companyia Iberocruceros, es una embarcació algú antiga, posada en servei l’any 1987 va peti una millora el passat any a tots els interiors , a simple vista sembla que la embarcació sigui pràcticament nova
Te una capacitat per un total de 1896 passeges mes 670 tripulants. La eslora es de algú mes de 223 metres y 28 de magna.
Les zones públiques del Grand Celebration es troben situades en les cobertes superiors. Els camarots estan distribuïts entre la coberta quatre i la coberta set, mentre que els passeges que tenen contractada una suite se allotjant en la proa de la coberta número onzè.
Gran Celebration, disposa de 12 cobertes, on el número dotze estan situats els jacuzzis i el solàrium. En la popa de la coberta onzè també disposa de un altre solarium.
La piscina mes gran esta situada en la coberta 10, i també ja una piscina circular en la popa de la coberta nou. Ja que destaca que totes les c0bertas tenen nom de poetes espanyols, mentre que els salons fan referència a llocs coneguts.
El gimnàs no es mol gran de mida, esta amb acord del tamany de la embarcació. Pro encara permet fer exercissis sobretot a tots aquells que tenen costum de practicar un deport de forma diària .
Els mes petits disposen de una zona de oci, el Popi Club, una zona per infants un si poden realitzar tot tip de activitats infantils com: tobogans , columpis , futbolin .i un rocodrom
En la coberta vuit, estan situades las zones comercials, tendes, salons, cibercafés, galeries, etc...
Els camarots, igual que els interiors també foren remodelats per complert, i estan totalment adequats als nous temps. Les suites disposen de televisió amb pantalla plana, dvd, banyera amb hidromasatje y tot amb una decoració mol adequada.
Iberocruceros ha conseguit reflota una embarcació que s’havia quedat un tant antiquada i adecuarla amb maestria als nous temps , avui en dia es una de les embarcacions espanyoles millor disposades


Cinc de la tarda fen cua per agafar els bitllets per embarca







La festa de benvinguda del còctel a la coberta del Gran Celebracion i els animadors amb molta marxa











Gaudint de la festa del còctel amb molta alegria i dinamica










El primer sopà en el menjador del Gran Celebracion , amb dos cameres per cert mol simpàtics i atents



Dilluns dia 11-5-09

Arribada a Villefranche

Visita a Villefranche
Villefranche-sur-Mer està situada sobra la Costa Blava a un marc idíl·lic, entre Niza y Mònaco, a la vorera del mar Mediterrani. Separada de Niza de la que es limítrofa por el mont Boron, el mont Alban y el mont Vinagrero i distant d’uns 10 km de Mònaco, s’estén en grada sobre els costats de la rada de Villefranche, un dels ports naturals mes profunds del Mediterrani occidental
La rada ja era freqüentada antigament per els marins grecs i romans. Aquests la feien servir com fondejades i li posaren de nom: Olivula Portús. La rada fou objecta de múltiples atacs bàrbares i els seus habitants abandonaran la vorera del mar per refugiar-se a les muntanyes mes properes; on fundaren un altre ciutat posant-li per nom: Montolivo.
En 1295 Carles II de Anjou, Conde de Provenza, sent dona conta de la importància estratègica del lloc i estableix, en el mateix lloc, les fronteres del seus dominis. A fi de que els habitants tornessin a repoblar la rada als obsequio amb una franquícia contributiva. La ciutat fou vautiçada, com: Villa Franca.
Darrera la sedició de Niza, en 1388, Villefranche-sur-Mer va passa als dominis del Ducat de Saboya. La ciutat va ser, per tant, l’únic port marítim del ducat alpí fins la construcció del port de Niza en el segle XVIII, obtenint els ingressos de tots els vaixells mercantils que arribaven a port.
En 1543, amb la ocupació de la rada per la flota franco-turca dirigida por Barbarroja, el duc de Saboya, Manel Filiberto, ordena la fortificació de la rada. Al mateix temps se construïren, en aquesta època, el fort de Mont Alban i la ciutadella Saint-Elme, la seva construcció es va acaba en 1557 , per primera vegada , as construïa una flota de vaixells de guerra en la dàrsena del port.
La ciutat va ser víctima de múltiples ocupacions franceses entre 1720 y 1820 i fou annexionada, definitivament, a França en 1860 junt amb els dominis del Contat de Niza.
Lloc d’estiuejar fins a finals del cicle XIX, la rada de Villefranche-sur-Mer, fou el lloc un s’estableix la 6ª flota de guerra americana durant la Segona Guerra Mundial entre 1945 i 1962.
Villefranche-sur-Mer es, actualment, es el primer port de França dedicat als creues de recreo.








Dilluns 10 del mati en la coberta del Gran Celebracion esperant desembarcà , al fons Villefranche






Baixant la llanxa per trasllada els passeges al port de Villefranche










El Gran Celebracion anellat al fons a la entrada de la Baia per falta de fundaria







Festa popular enramada marítima a la baia de Villefranche









Carrer típic de la part vella de Villefranche








Fira de pintors setmanal al passeig maritim









Port Roval de la Darse, al fons la llanxa per traslladar els passeges del Creuer al port de Villefranche









Entrada principal de la Ciudadela de Villefranche






Dimarts 12-5-09
Arribada a Florència
Visita a Florència

Florència, tradicionalment Florença, (en italià Firenze) és una ciutat d'Itàlia, capital de la província homònima i de la regió de la Toscana, al centre de la península itàlica.La seva població era de 366.488 habitants l'any 2002 (gentilici: florentins, florentines), que juntament amb les localitats que l'envolten arriben a fer una aglomeració al voltant del mig milió d'habitants.
Florència és considerada com el bressol del Renaixement i destaca per la seva riquesa arquitectònica i els seus museus. El domini de la ciutat per part de la família dels Mèdici és fonamental per entendre el paper d'aquesta ciutat a la història de l'art.
Florència, a 50 metres d'altitud, es troba a la zona de contacte entre la serralada dels Apenins i la plana aturonada de la Toscana, a uns setanta quilòmetres de la costa del mar Lígur.La ciutat es troba en el camí que uneix la plana padana, principal pol econòmic d'Itàlia (Milà, Torí, Bolonya, etc), amb la capital del país (Roma).
El riu Arno travessa Florència en el seu sector meridio. La història coneguda de Florència comença l'any 59 aC, amb la fundació d'un poblat("Florentia") per part d'ex-soldats romans que van formar una colònia (probablement ja iniciada en temps de Sul·la) que era renovada pels triumvirs després de la mort de Juli Cèsar.
Després de la segona colonització va prosperar ràpidament. Durant el regnat de Tiberi havia perdut el rang de colònia i era municipi. Plini el Vell esmenta la ciutat com a municipi. Les inscripcions permeten assegurar que va mantenir aquest rang durant tot l'imperi.
Es conserven les restes de l'amfiteatre, l'únic edifici del període romà, prop de l'església de la Santa Creu. Florència va prendre el lloc de Torí com a capital d'Itàlia el 1865 i va hostatjar el primer parlament de la nació, però la capital va passar a Roma sis anys després, quan aquesta fou annexada al regne.
Al segle XIX la població de Florència es va doblar, i es va triplicar al segle XX amb el creixement del turisme, del comerç, dels serveis financers i de la indústria. Durant la Segona Guerra Mundial la ciutat fou ocupada durant un any pels Alemanys (1943-1944).
El novembre de 1966, una bona part del centre urbà va patir la gran riuada de l'Arno, que va danyar molts tresors artístic




Museu Nacional Bargello esta situat en una antiga presó prop de la Plaça Sgnoria










Mirant i comprant un Pinocho, aquí en Florència va nexe el seu creador








El riu Arno al seu pas per Florència










Arco Sant Lorenzo











Una de las tantas esculturas que adornan Florencia















Duomo de Santa Maria del Fiore en Italia , Catedral de Florencia en Catala













Catedral de santa maria das flores-florença –Italia









Florença: Duomo: Cúpula de Brunelleschi





Dimecres 13.5.09
Arribada a Roma
Alguns llocs que em visitat de Roma

El Panteó d'Agripa
El Panteó (en italià Pantheon) és un dels edificis de l'antiga Roma més ben conservats, construït originàriament com a temple dedicat a tots els déus (això és el que vol dir el nom grec Πάνθεον, Pàntheon), o més aviat a les set divinitats planetàries (el Sol, la Lluna, Venus, Saturn, Júpiter, Mercuri i Mart). En textos més moderns es troben sobretot Mart i Venus. Els romans l'anomenen popularment la Ritonna («la Rotonda»), i d'aquí prové el nom de la plaça on s'aixeca.
L'edifici original el va fer construir l'any 27 aC el polític i general romà Marc Vipsani Agripa, amic i gendre d'August. Més tard, va patir un parell d'incendis fins que Adrià el va reconstruir totalment, alterant la seva estructura entre els anys 118 i 128.
La façana està formada per setze fines columnes fetes de granit egipci i la seva cúpula és un prodigi arquitectònic. Només hi existeix una entrada de llum, l'òcul situat a la part superior de la semiesfera. L'efecte de la llum que hi penetra ha captivat molts estudiosos.
L'edifici fou declarat patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1980.




El Panteó des de la Piaza de la Rotonda








A la part posterior poden veure's els arcs integrats amb el mur









Interior de la Cúpula









Interior del Panteó







Fontana di Trevi
La Fontana di Trevi és la font barroca més gran i coneguda de Roma. Data del segle XVIII i barreja classicisme i barroc, i potser la seva part més coneguda és l'escultura del déu Neptú.
El tema de l'escultura és el mar. L'escenografia està dominada per un carro amb forma de petxina damunt del qual es troba la gran estàtua de l'Oceà, o Neptú, de Pietro Bracci, a la fornícula esquerra es troba l'estàtua de l'Abundància i la de la Salut a la dreta, les dues de Filippo Valle. Els relleus superiors representen a Agripa aprovant la construcció de l'Aqua Virgo i la llegenda del seu origen. Es situa davant del Palazzo Poli, i té 19'8 metres d'amplada i 25'9 d'alçada, a manera de gran arc triomfal.
La tradició afirma que el fet de llançar una moneda d'esquenes a la font porta bona sort o que hi tornaràs a la ciutat. A l'actualitat, l'Ajuntament romà s'encarrega de recollir les monedes diàriament i les destina a diverses entitats humanitàries locals.
La font va ser restaurada profundament el 1998 i es va aprofitar per modernitzar-ne el sistema hidràulic




Plaça Font Fontana di Trevi















Turistes preparats per llnça la moneda









Moment d'allança la moneda d'esquena per la bona sort






El Colosseu
El Colosseu, Coliseu (en llatí Colosseum, en italià Colosseo), va ser el gran amfiteatre de Roma. Conegut originalment com l'Amfiteatre Flavi (Amphitheatrum Flavium), passà a ser anomenada Colosseum per l'existència d'una gran estàtua, el Coloso de Neró, que estava ubicada al seu costat, estàtua que posteriorment va ser modificada i no ha arribat als nostres dies.
En l'antiguitat posseïa un aforament per a 50.000 espectadors, amb vuitanta files de grades. Els que estaven prop de la sorra eren l'Emperador i els senadors, i a mesura que es pujava se situaven els estrats inferiors de la societat. Al Colosseu tenien lloc combats entre gladiadors, baralles d'animals i altres espectacles. Es va construir just a l'est del Fòrum Romà, i va ser el més gran mai construït l'Imperi Romà. Es va completar l'any 80 sota el govern de l'emperador Titus, i va ser modificat durant el regnat de Domicià.[1]
El Colosseu es va usar durant gairebé 500 anys, celebrant els últims jocs de la història en el segle VI, bastant més tard de la tradicional data de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident fixada l'any 476. Així com les baralles de gladiadors, molts altres espectacles públics tenien lloc aquí, com a naumàquia, caça d'animals, execucions, recreacions de famoses batalles, i obres de teatre basades en la mitologia clàssica. L'edifici va deixar de ser usat per a aquests propòsits en l'alta edat mitjana. Més tard, va ser reutilitzat com a refugi, fàbrica, seu d'una ordre religiosa, fortalesa i pedrera. De les seves ruïnes es va extreure abundant material per a la construcció d'altres edificis, fins que va ser convertit en santuari cristià, en honor als presoners martiritzats durant els primers anys del cristianisme. Aquesta mesura va contribuir a aturar l'espoli i ha fet possible la seva conservació.
Encara que l'estructura està seriosament danyada a causa dels terratrèmols i els picapedrers, el Colosseu sempre ha estat vist com una icona de la Roma Imperial i és un dels exemples més ben conservats de l'arquitectura romana. És una de les atraccions turístiques més populars de la moderna Roma i encara està molt lligat a l'Església Catòlica Romana, per la qual cosa el Papa encapçala el viacrucis fins l'amfiteatre cada Divendres Sant.
El 7 de juliol de 2007, va ser reconeguda com una de les Noves Set Meravelles del Món Modern.








Façana exterior del Colosseu abarrotada de turistes








Façana del Colosseu iluminada de nit








Simulacre batalla gladiadors recordant temps passat









Interior del Colosseu




Basilica de Sant Pere

La Basílica de Sant Pere del Vaticà (en italià Basilica di San Pietro in Vaticano) és un dels principals edificis del catolicisme i el més gran tant en importància, ja que és l'església dels papes, com per les dimensions, ja que fa 193 metres de llargada i 44,5 d'alçada. Està situada a la riba del riu Tíber, dins del territori del Vaticà, estat independent dins de la ciutat de Roma.
La construcció de la basílica es remunta a l'època del martiri de Sant Pere, quan es va construir un petit monument commemoratiu al lloc on havia estat enterrat el sant, prop del circ de l'emperador Neró. L'any 324 es va construir sobre la tomba una basílica paleocristiana, aprofitant la llibertat de culte que havia establert l'emperador Constantí.
Aquesta primera basílica va ser enderrocada al segle XIV quan amenaçava d'esfondrar-se i, a partir del 1506, en temps del papa Juli II, es va iniciar el procés de construcció de la nova basílica, que duraria més d'un segle i on hi intervindrien els artistes més grans del renaixement i el barroc: Miquel Àngel, Bramante, Rafael, Maderno i Bernini.
Les obres es van acabar temps del papa Pau V, el 1612, el nom del qual es pot veure escrit a la façana.








Vasilica de Sant Pere











Vista interior de la Vasilica











Baldoquino de sant Pere del Vaticá





Plaça de Sant Pere

La Plaça de Sant Pere (Piazza San Pietro en italià) es troba davant de la Basílica de Sant Pere a la Ciutat del Vaticà. La plaça limita a l'est amb el riu Borgo i s'hi pot accedir a través de la gran avinguda central anomenada Via della Conciliazione (en honor als Pactes del Laterà de 1929). L'espai fou dissenyat per Gian Lorenzo Bernini entre els anys 1656 i 1667 sota la direcció del papa Alexandre VII de tal manera que qualsevol pogués veure el papa donar la seva benedicció, ja sigui des del mig de la façana de l'església o des d'una finestra del Palau Vaticà.
La plaça és una esplanada trapezoidal que s'obre lateralment mitjançant dos passejos porticats en forma d'el·lipse sobre els quals descansen les figures de 140 sants de diverses èpoques i llocs. Al mig de la plaça s'erigeix un obelisc d'uns 25 metres d'alçada portat des d'Egipte i que originalment estava situat al Circ de Neró a l'antiga Roma. L'any 1586 es situà l'obelisc en aquest lloc davant de la Basílica com a homenatge al martiri que Sant Pere va patir en l'esmentat circ.
Sol ser el lloc on es congreguen els fidels per escoltar les misses que el Papa porta a terme des del balcó de la basílica en ocasions assenyalades o quan es preveu que s'hi reunirà una multitud massa gran per encabir-la al temple.


Dijous 14-5-09
Arribada a Nàpols
Visita a Nàpols

Nàpols és la ciutat més gran de la Itàlia meridional i una de les ciutats més grans d'Itàlia, amb una població de 1.200.449 habitants. Els darrers anys del segle XX va perdre molta població, però el 2004 la població ha començat a créixer a un ritme del 7,9% anual, la qual cosa la converteix en la metròpoli que més creix a Europa. Té una població metropolitana de 4,2 milions d'habitants. A diferència de moltes ciutats europees, hi ha pocs immigrants a Nàpols a causa de la pobresa i de la inseguretat. El 2004 hi havia 40.413 estrangers a Nàpols, un 1,3% de la població total. Com moltes altres ciutats d'Europa occidental, Itàlia ha anat testificant una gran afluència d'europeus de l'Est, molts dels quals són treballadors d'Ucraïna, de Polònia, d'Albània, i de Romania.A causa de la proximitat al mar, com la majoria de les ciutats banyades pel Mar Tirrè i el Mar Mediterrani, el clima de Nàpols en general és suau, amb poca diferència entre l'hivern i l'estiu. A l'hivern la temperatura mitjana és de 8°C al gener i a l'estiu a prop de 23°C al juliol. Les precipitacions són d'aproximadament 1000 mm anuals, i les pluges es concentren al començament del període hivernal. No obstant això, Nàpols és la segona ciutat més assolellada d'Itàlia, després de Salern.








A la coberta del Gran Celebration i Nàpols al fons










El Passeig i la estació Marítima de Nàpols, al fons dos creues un a cada cantó










La Via San Gregorio Armeno.











El castillo Maschio Angioino.








El Castel dell'Ovo en el islote de Megaride, donde desembarcaron los colonos griegos en el siglo VII a. C.



Monte Vesuvio
Després de molts segles de tranquil litat, l'erupció va començar el 24 d'agost del 79 AD, i va durar fins al dia següent. Durant els mesos anteriors hi va haver senyals típiques de que hi hauria una imminent erupció, tals com ascens en porcions de sòl i nombrosos terratrèmols locals.
Prop de les 13'00 hores del 24 d'Agost, una gigantezca columna es va alçar sobre el Monte Vesuvio i va començar a caure tefra. En l'àrea al voltant de Pompei, el gruix de la capa d'tefra va augmentar de 6 a 8 polzades per hora. La pedra tosca, que compon la tefra, era de fins a 3 polzades de diàmetre. Atès que aquests petits peñazcos arribaven a velocitats de fins a 100 milles per hora, és possible que hagin causat danys i morts aïllades i, després d'unes hores, fer que alguns sostres col lapsats. Aviat, la ciutat sencera es trobava en completa foscor, un fenomen que és familiar per a altres poblacions on se succeeixen erupcions, com ho és el cas del Monte Santa Helena, i el Monte Pinatubo. Els residents probablement ni sabien què estava passant i es van quedar a casa esperant que tard o d'hora, acabaria la pluja de roques.
Després de set hores en activitat explosiva contínua, l'erupció va arribar fins a una porció baixa i menys evolucionaa de la càmera de magma, cosa qu causar que la composició de l'erupció canviés abruptament; implicant una aguda interface entre dos tipus de magma a la recambra d' magma.L'erupció va prendre més força, i la columna de cendres va assolir major altitud. Va continuar caient pedra tosca durant cinc hores més.Hora, en el matí del 25 d'Agost (aproximadament a les 01'00 hores), l'àrea de Pompei estava coberta per 1.5 yardas de pedra tosca
Va ser llavors quan va passar un segon canvi en la dinàmica eruptiva.El canal de ventilació es va obrir de tal manera que la pressió de gasos locals ja no podia mantenir lla elevada columna eruptiva Aquest fenomen és el que els científics anomenen col lapse de la columna eruptiva. La barreja de gasos i cendres ja no s'eleva sinó que immediatament comencen a baixar per les turons del volcà, formant gigantezcas allaus de flux piriclástico, el qual llisca ràpidament costa avall, destruint tot el que troba al seu pas. Aquest canvi en les dinàmiques eruptives va resultar fatal per als milers de persones al voltant del volcà. Les ciutats romanes d'Pompei i Herculaneum foren destruïts en qüestió de minuts.
Pompei i Herculaneum foren redescobertes al segle 18, amb molts dels seus tresors intactes. La reconstrucció d'aquestes ciutats proporciona una idea viscuda del que el Vesuvio és capaç de fer.








La ciudad de Nápoles, con el Vesubio al fondo














Pompeya el último día (recreación de Discovery Channel)


.




El interior del cráter.










Divendres 15-5-09
Arribada a Tunísia
Visita a Túnisia

Tunísia o República de Tunísia (en àrab الجمهورية التونسية, al-Jumhūriyya at-Tūnisiyya) és un estat musulmà del nord d'Àfrica que fa frontera amb Algèria a l'oest i amb Líbia al sud-est, mentre que el mar Mediterrani banya les seves costes, al nord i a l'est del país. És el país més petit ubicat a prop de la serralada muntanyosa de l'Atles. Aproximadament el 40% d'aquesta nació està composada pel desert del Sàhara, mentre que la resta és sòl fèrtil i perfecte per a l'agricultura, a més a més, té 1.300 km de costa.

El territori de la Tunísia moderna va ser administrada gairebé en la seva totalitat sota el nom de la província romana d'Àfrica, i es va convertir en un dels graners de Roma. En el segle V, els vàndals al comandament de Genseric, van envair la regió. En el segle VI, Belisari va recuperar la regió per a l'imperi Bizantí. En el segle VII es va convertir en part de la Dinastia Omeia i els abbàssides, sota el nom de Ifriqiya, durant aquesta època es va fundar la ciutat de Kairouan. Posteriorment els berbers nadius van arribar el poder amb el beneplàcit del Califat fatimita, i es va enderrocar la dinastia aglàbida, col·locant-se en el seu lloc la dinastia dels Ziris. En el 1045, els ziris van renunciar al Xiisme, i els fatimites van enviar a Banu Hilal, una confederació de beduïns, a acabar amb els ziris. D'aquesta manera, la regió va ser devastada i la pròspera indústria agrària es va arruïnar.
Durant la Segona Guerra Mundial, Tunísia va ser una de les colònies franceses lleials al règim pro-alemany de Vichy, i tropes alemanyes es van atrinxerar en el seu territori, sent atrapades. Tunísia continuaria sota el control colonial de França després de la guerra i arribaria a la seva independència el 1956


Patio del Museo Nacional del Bardo













Vista de las ruinas de la ciudad púnica de Kerkoune (Cabo Bon)

.





Almilar de la mezquita de Zaytuna de estilo Almohade





Gran mezquita de Mahdia construida por los fatimíes chiitas.




 

Anfiteatro de El Djem, emblema de la cultura romana en Túnez.





Mosaico de Daniel en la fosa de los leones, expuesto en el Museo Nacional del Bardo.


Dia 15-5-09 a les 20 h
Sortida de
Túnez a BarcelonaDia 16-5-09 tot el dia Navegant


Algunes de les activitats duran la nevagacio


En el bar Gomila cobereta10 demostració de doblat de tovallons i tovalloles








Escales interiors dobles per accedí a totes les plantes



Coberta 10 terrasses , piscines i jacuzzis








Buffet lliure Triana







En el Bar Bellavista amb un matrimoni de Lleida








Show de Nit Gran Teatre Mirasierra, Paris Paradis





Demostració artesanal amb fruites diverses







Vestits de gala per el còctel de la nit del Capità








Carnaval en la Rambla festa de disfresses





Coberta 9 Sala la Rambla fent practiques de ball






Entrada al Saló de bellesa
 








TOTES LES FOTOS DEL CREUER